APERITIUS CONGRESSUALS...7ª PART

LES MERLES BLANQUES NO S'IMPROVISEN

El comú denominador de tots els manifests, corrents d’opinió, plataformes, “plataformetes”, i persones que han gosat escriure darrerament, o dir la seva, respecte el futur del PSC ha estat la constatació de que cal un canvi en profunditat en les formes de fer i de dir dels socialistes catalans. Tothom demana una renovació a fons dels mètodes emprats i fins i tot de persones. Es planteja, com una necessitat ineludible, tenir les idees clares i menys tacticisme. També es fa una crida al diàleg social i a una major sensibilitat envers les inquietuds de la ciutadania. Molt bé, som-hi. Estic bàsicament d’acord en tot el que s’ha esmentat i a procedir d’immediat a la rehabilitació de l’edifici. Ep! sempre i quan aquest no perdi el seu estil arquitectònic original, la seva personalitat, la seva raó de ser inserida a una història i un paisatge. Bastir un nou edifici adequat a les noves exigències socials no ens hauria de dur mai a plantejar, ni de broma, l’enderroc total del immoble. L’aparició d’un instint “ludista”, en el cas d’existir, seria letal. Aquest fet implicaria una amputació inadequada de las múltiples memòries atresorades i d’energies humanes que ens són i seran útils de cara al futur.
En la nova etapa que s’albira moltes persones novelles hauran d’assumir tasques de responsabilitat política i directiva a la sí del PSC. Magnífic! Però, hem de trobar també el punt d’equilibri, i els protagonistes, capaç de conjugar sense estridències totes -totes, sí- les sensibilitats que conviuen en el socialisme català i els seus entorns. És de sobres sabut que a casa nostre mai s’han imposat, afortunadament, les tècniques exterminadores si no més aviat els costums “reinseridors”. Tampoc sovintegen els messies, és cert. Tenim la gent que tenim. Som els que som i sabem que les merles blanques no s’improvisen....
Què cal fer? Doncs de cara als temes programàtics i discursius ja ho he comentat altres cops: recuperar el relat genuí del socialisme i combatre en el terreny del pensament la ideologia neoliberal, inclosa la seva ramificació a la sí del socialisme, i en l’àmbit català desmarcar-nos de la prèdica i cosmovisió nacionalista.
Però, en aquest aperitiu congressual, m’agradaria que avui parléssim ja de les persones i l’organització. Estic convençut de que calen reformes organitzatives per avançar vers una militància social més efectiva i eficaç. Aquesta reforma que volem dur a terme, per ser exitosa, ha d’estar sustentada sobre la centralitat del partit, sobre una amplia majoria. Què és i qui forma part de la centralitat del partit? Em preguntareu. Doncs molt senzill: Es la munió, l’acord dels principals agents que configuren i donen vida al socialisme organitzat i estructurat a casa nostre i els que es vulguin afegir de afora, es clar. La centralitat del partit rau sobre els militants de base, els nostres càrrecs electes, les sectorials, les corrents d’opinió, els pro i els anti "blackberry" etcètera que no es situen en els marges ni en la radicalitat estèril i estètica.
Els processos de canvi a la si del partit, per ser reals i efectius, han de ser assumits i interioritzats gradual i col•lectivament per la major part dels militants i simpatitzants. Però esdevé condició sine qua non que siguin impulsats fermament per una direcció que desitja el canvi i en faci pedagogia del mateix. Son tots els òrgans, estaments, companys, corrents, sectors del PSC els que han d’interpretar les noves exigències del temps polític. Avui en dia, per exemple, tots sabem que Miquel Iceta es una persona intel•lectual i políticament reconeguda i valorada pel que diu dins i fora del PSC. Quan fa pocs dies li demanava que dones un pas al front en el fons li estava exigint que aprofites la seva sintonia amb les diferents sensibilitats del partit per erigir-se com a pivot estimulador de totes les energies i sinergies per avançar plegats envers una etapa nova plena de reptes. En aquest sentit saludo alguna de les mesures apuntades per Miquel en el seu decàleg i fan referencia a temes socials i taxes que graven les transaccions dels moviments de capital. Celebro que plantegi la voluntat de fer primàries per triar el nostre candidat/ata a les eleccions autonòmiques. Desitjo que profunditzi més, que ajusti més, propostes inequívocament favorables a les polítiques socials. Ara be, cal que formuli suggeriments i concreti amb detall el que pensa en el terreny de la cultura organitzativa i quin creu que es el paper d’un partit socialista del segle XXI.
Per acabar aquest aperitiu congressual demanaria a tots aquells i aquelles aspirants a liderar el partit que es mouen entre bambolines que surtin al escenari i s’expliquin obertament, sense por ni recança. Els militants volem saber que defensa cadascú. Un congres pot esdevenir un instant de catarsi col•lectiva farcida de interessants moments mediàtics i alguna tensio però si el que volem es encetar una nova època que ens dugui a millorar la societat caldrà sacrifici, vèncer personalismes i molta suma.
Invito als companys a postular-se però no concedeixo un xec en blanc a ningú. Les coses es guanyen. Per la meva part la única exigència que col•loco damunt la taula és la necessitat de tornar a l’essència inspiradora els nostres principis programàtics i fer-ho a partir del debat conjunt i democràtic del congres.
Això si, que quedi clar: Tots ho hem de decidir tot.