TAL FARÀS TAL TROBARÀS...

LA PINÇA
La dreta del país, maquillada o no, amb vaselina o sense, s’uneix i passeja el seu idil•li confiant que la feblesa i contradiccions dels seus adversaris la mantindran en el poder un munt d’anys. Carques i conservadors no volen ni sentir parlar de la societat liquida, ni de la naturalesa cada cop més volàtil del vot ciutadà. Duen taps a les oïdes per no escoltar la veu del carrer i tanquen els ulls per no llegir les pancartes de la indignació. El PP oblida els deliris sobiranistes del reietó Artur i CiU els recursos de Don Mariano davant el Constitucional o els boicots al cava català. Quanta amnèsia! Ah! I tot això succeeix al mateix temps que en el cor de la patronal espanyola els sectors cavernícoles disparen dards enverinats contra Joan Rosell enyorant els vells temps de l’aznarisme. I un “Diccionario Biográfico” de la Acadèmia de la Història ensucra el règim franquista i... Sí, vivim una època força especial on ningú sembla ser qui era i on esdevé possible qualsevol disbarat. Veiem sino: Izquierda Unida ha fet realitat els somnis de la dreta més reaccionaria del país facilitant l’arribada a les alcaldies de caps de llista populars mitjançant la pràctica, actualitzada, del trist mètode de “la pinça”. La bona disposició "marianista" de IU a Espanya ha permès que el PP aconsegueixi l’acumulació de poder municipal més gran des de la recuperació de la democràcia. Gaspar Llamazares, i Cayo Lara, afirmaven, fins fa dos dies, que volien garantir “mayorías de izquierdas” (?). A Catalunya també tenim uns quants exemples al respecte de la mateixa medicina... Doncs bé, trist i preocupant tot plegat malgrat estar convençut que el temps ho cura tot i col•loca a cadascú al seu lloc, fins i tot als marges.