El blog d'en Joan Ferran

10.6.11

APERITIUS CONGRESSUALS ....2ª PART




DES DE LA INTIMITAT...












“Quiero que la gran mayoría, la única mayoría, todos, puedan hablar, leer, escuchar, florecer. No entendí nunca la lucha sinó para que ésta termine”.
Pablo Neruda. Confieso que he vivido
-


Confesso que he militat. Que ho fet des de que l’adolescència va transformar el meu cos de nen en un altre d’home jove. Que ho he fet partint d’aquell espontaneisme radical dels que volíem canviar el mon de base fins a recalar en el pragmatisme d’allò que és considerat com a “políticament factible”. Si, han estat molts els dies i les nits gastats entre fum de cigarretes, pamflets i la cola enganxifosa destinada a lliscar per damunt del rostre imprès dels polítics triats i destinats a manar.
Si, confesso que he militat molt. I no em penedeixo de haver-ho fet. Ans al contrari, ho seguiré fent –si la ment continua lúcida- sigui quin sigui el racó del mon on es trobi el meu cos.
Si, confesso que he militat. He tingut, i tinc enguany , l’honor de formar part de la direcció d’un gran partit, lliure i democràtic com el que més. També he patit, i pateixo encara, les molèsties, problemes i entrebancs per haver expressat obertament, taxativament, el que penso sense embuts. No retiro res del que he dit, escrit, o fet malgrat ser conscient de que he comés –com tothom- milers d’errors. Reconec haver estat contundent i dur, poca solta i , fins i tot, agressiu i un pel mal educat. I què, amics? Estic convençut que la gent prefereix la paraula estrident d’un desvergonyit, un xic fatxenda, abans que la rialleta clàssica dels sepulcres blanquejats criats entre modals educats i suaus, acostumats a enverinar des de la foscor conspirativa.
Les coses són com són. Les derrotes electorals acostumen a ser senyals del cel que indiquen l’obertura de la veda. A partir d’ara és lícit que tothom jugui a cercar una peça per capturar i, fins i tot, eliminar de la partida. Alguns sublimen els seus fantasmes així, confiant en les engrunes que poden arribar a caure de la taula... què hi farem!
Si, confesso que he militat, i també emprat un mètode d’anàlisi de la realitat que ens envolta que ja no s’estila, a saber: el materialisme dialèctic. La veritat es que aquest materialisme dialèctic mai m’ha aconsellat renovar, recanviar o aventurar reformes polítiques ni organitzatives en base a l’edat biològica dels protagonistes de la història. Admeto que sempre he confiat en les idees i els programes, independentment de les arrugues i plecs que atresora la pell dels humans; però els temps estan canviant i potser algun aprenent de bruixot vol aplicar la eutanàsia política preventiva. Quina bogeria!
Si, confesso que soc dels que creu que moltes coses hauran de canviar, que caldrà recuperar el missatge genuïnament socialista que ens és propi, segur que sí. Els meus adversaris de discurs són aquells que s’esforcen en amagar l’essència perversa del sistema capitalista.
Però, dit això, deixeu-me que afirmi contundentment que penso batallar per un petit –si, petit- grapadet de conviccions. Veiem-ne algunes, a tall d’exemple:
-Perquè la deriva neoliberal, tecnocràtica i administrativista d’alguns “moderns” no s’apoderi d’una socialdemocràcia ferida que precisa recuperar -en temps durs- la seva frescor primigènia.
-Perquè el llenguatge, els conceptes i les qüestions socials marquin les pràctiques polítiques i organitzatives i no les identitàries.
-Perquè convé afirmar, i defensar, que la jubilació de les persones en el àmbit de l’activitat social i política no ha d’arribar marcada pel cronòmetre, sino per la seva eficàcia al servei de la causa noble que els inspira i la confiança que els altres dipositen en ells. Recórrer a la contradicció entre generacions esdevé propi d’un pensament acientífic i reaccionari.
Confesso que he militat, que desitjo seguir-ho fent, i que ho faré des de qualsevol indret de la societat sense aspirar a córrer cap cursa per arribar entre els guanyadors. Això si, aixecant la veu, tant des d’el vèrtex com des de la base, per dir el que calgui.