SOBRE EL PROPER CONGRÉS DEL PSC....

El resultat global de les eleccions municipals, i la pèrdua de Barcelona, ha reanimat el debat i les veus que urgeixen un congrés del PSC el més aviat possible. Puc estar bastant d'acord amb aquestes pretensions. Però, dit això, sóc dels que pensa que aquest procés de profunda introspecció i renovació - alguns demanen que es faci a la velocitat de la llum- requereix, en canvi, el seu temps i un ritme serè, pausat. Els mesos que ens separen de la propera tardor són l'espai de temps suficient, i necessari, per assolir amb èxit la fita d'un bon congrés. No s’hi val a improvisar, treure quatre resolucions a corre cuita i fotografiar un munt de rostres seductors, joves i amables per satisfer la demanda o la curiositat mediàtica. Tampoc fora bo un conclau presidit per retrets , acusacions o menysteniment de la feina abnegada d'altres companys... No. El PSC no pot ni ha d’actuar arrossegat pel que un bon amic meu anomena “temps mediàtic”, sinó que ho ha de fer amb perspectiva històrica, amb un projecte polític pensat a mig i llarg termini. El PSC, i l’esquerra en general, més enllà del resultat d’unes eleccions, ha de reflexionar sobre els nous reptes que se’ns venen a sobre i que han provocat la desorientació de milers de progressistes arreu del món occidental. En Raimon Obiols ens deia fa poc, en un diari d' àmplia difusió, que calia recuperar la voluntat d’entendre els reptes i els canvis de la societat. Absolutament d’acord. Però tan important com entendre el que succeeix és l’actuar col•lectivament sobre aquests canvis en base a uns valors i unes idees que han estat, i són, els propis de les esquerres. Caldrà explicar sense complexes a treballadors i classes mitges que avui es senten políticament orfes on és l’origen, i quina matriu té, la crisi actual; caldrà exposar el perquè de les mesures d’emergència adoptades pels governs, la seva raó de ser i els imperatius provinents de Pirineus enllà. Caldrà despullar el sistema, dir-li que va nu i obrar en conseqüència. Caldrà parlar amb claretat però no caure mai en el parany de utilitzar, en ple segle XXI, el lèxic de Rosa Luxemburg.
No és sols els PSC qui està engripat. És l’esquerra europea en el seu conjunt que està empiocada sota els efectes col•laterals de una crisi econòmica, i de referents, que situa a molts països del continent en mans de polítics populistes, quan no xenòfobs. Contempleu, sinó, el creixement de Plataforma per Catalunya, o els resultats del PP a la ciutat de Badalona. I es que, amics meus, més enllà de la conjuntura puntual, més enllà de la confecció d’equips de direcció partidària i de fabricar candidats, els socialistes hem de decidir fins a on cal donar la batalla de les idees en defensa d’allò que portem en els nostres gens fundacionals i no ha caducat.
Modestament penso que l’elecció d’un nou primer secretari, o l’existència d’un grup parlamentari del PSC a Madrid, esdevé important sí, però secundari, davant el repte de decidir quina és la frontera, la línia vermella a no traspassar, al voltant d’aspectes irrenunciables del pensament de les esquerres. Quins són avui al meu entendre aquests temes? Doncs, per exemple, la creació de consciència, organització i acció col•lectiva enfront dels efectes perversos de la proposta neoliberal i l’hegemonia mediàtica de la dreta. O, per què no? El combat contra els apologetes de les privatitzacions a dojo i el desmantellament de l’Estat del Benestar. A tot això podem afegir-hi el combat ideològic enfront l’actual onada neopopulista contra la immigració i els que són diferents. O, si més no, la defensa del pluralisme i dels drets individuals restablint valors de referència i qualitat en el sistema democràtic...
Després de tanta pragmàtica difuminació de idees que ens eren pròpies, en benefici de la governabilitat i de la bona gestió, ha arribat l’hora de marcar novament posició i recuperar amics, discurs, relat, presència i influència social. Cal recuperar el que algú ha anomenat recenment "la militància social" i escoltar la veu de la plaça pública.
Tornant a les coses concretes de casa, a Catalunya, el PSC ha de defensar l’autogovern, un model federal per Espanya, la convivència civil i lingüística i la cohesió social com a eixos del que ha de ser un programa alternatiu a la proposta que prediquen els nacionalistes d’Artur Mas. La eficàcia de la feina opositora al Parlament de Catalunya no s'ha mesurar pel seu grau de contundencia sinó pel seu nivell de ressò social. Però aquesta voluntat dels socialistes de ser alternativa de govern, per ser sòlida, s’haurà de sustentar en uns fonaments clarament diferenciats dels de la dreta. Les polítiques socials juguen aquí un paper central però també el tractament específic al fenomen immigratori, l’atur juvenil o la marginació social entre d’altres. Tant és així que, a curt termini, el programa i la praxis del gestors socialistes als ajuntaments-sigui al govern o a la oposició- haurà de vèncer les inèrcies i les pressions d’un discurs que ja triomfa a molts indrets d’Europa i que es sustenta en les pors i la inseguretat. L’esquerra té valors de futur i precisa que algú els defensi sense ambigüitats. A casa nostra aquest algú és i ha de ser, en primer terme, el PSC. De forma immediata ho pot apuntar ja en el seu discurs precongresual la ponència marc però no n’hi haurà prou. La veritable prova del nou tindrà lloc en el procés de debat intern, a celebrar tot seguit, i que ha de cloure amb un nou equip de direcció, és obvi, però també amb l’elaboració un relat i un discurs suficientment renovat i d’acord amb els temps que corren.