APERITIUS CONGRESSUALS ...1ª PART

El temps precongressual ha començat i, amb ell, la proliferació de manifestos, papers, missatges i moviments de seducció diversos. Hi ha qui, fins i tot, es prodiga venent ja la seva vàlua com a potencial primer secretari (o secretària). La factura telefònica creixerà, no ho dubteu. Alguns altius esdevenen amables i altres ens atabalen amb una retòrica feta a base d’un posat afectat ,o transcendent, com si ens trobéssim a les portes del judici final. Els egos superlatius sempre m’han molestat perquè considero que primer cal discutir, parlar i definir les idees abans que bastir candidatures. El gremi dels restauradors agrairà a més d’un, i una, la seva frenètica activitat. Això sí, sempre queda el recurs d’aixecar la bandera d’un tema recurrent –tots sabem quin- que permet una posició estètica singular i diferenciada com a coartada...
Els mitjans de comunicació estan atents a les nostres disquisicions i alguns, afortunadament no tots, voldrien veure’ns sumits en una espiral auto destructiva que deixés el camí aplanat al pensament únic d’arrel conservadora. Doncs bé, farem tots els possibles per no donar peu a la caricatura fàcil, o interessada, dels nostres adversaris tan del front de la política com del de les idees. Però també és temps d’anar insinuant algunes posicions encara que sigui de manera provisional i improvisada. Per exemple:
-Percebo, després d’ una lectura ràpida de la ponència marc , com si renunciéssim a anomenar la bestia que du per nom “capitalisme” i a denunciar la crueltat de la seva lògica explotadora, consumista i embrutidora. M’explicaré, cal buscar amb lupa, o microscopi, una crítica clara al sistema capitalista com a tal. Sembla com si tinguéssim por a dir les coses pel seu nom quan, als carres i places del país, els ciutadans identificant amb claredat quina és l’essència de la crisi i qui son els culpables d’ella malgrat viure difuminats entre sigles bancàries i multinacionals. No pretenc amb aquest apunt improvisat plantejar un retorn al lèxic ni als mètodes d’ acció del segle XIX, no. Ara bé, crec que no hem d’amagar el fil argumental primigeni que va donar carta de naturalesa al “socialisme” com a concepte antagònic i superador de “capitalisme”.
Segon exemple:
-L’esquerra no pot centrar la seva activitat, tan sol, en intentar construir una alternativa de govern a la dreta vencedora de les eleccions. Els socialistes no podem asseure’ns a esperar el desgast de la dreta construint alternatives de govern administrativistes. En els temps que corren molts sectors socials esperen de nosaltres una proposta político/vital diferenciada que vagi més enllà de la cursa electoral. Els raonaments tecnocràtics i el culte a la “bona gestió” ja no entusiasmen ningú. Avui és més urgent la presentació d’un discurs global engrescador i participatiu que no un catàleg de promeses difícils de complir.
Petita qüestió com a colofó per seguir demà:
- Sóc dels que pensa que abans de tenir “Grup propi” potser és més important tenir “Criteri propi”...Es a dir: recuperar el nom i el contingut de les coses.