DURAN LLEIDA NO TÉ REMEI

ELS PECATS DE DURAN

El fariseisme de Duran i Lleida no té mesura. El seu cinisme tampoc. En el marc del primer Consell Nacional d’Unió Democràtica, celebrat després de les eleccions municipals, el líder democristià ha gosat culpabilitzar al PSC del rol “predominant” del PP a Catalunya. Quina barra! En la dinàmica política dels nostres temps Duran i Lleida juga, en el fons, el paper d’infiltrat “popular” a l’espera d’unes eleccions generals susceptibles de ser guanyades per Mariano Rajoy. És el paradigma d’una determinada transversalitat de dretes. Duran oblida que va ser ell, amb la seva precipitació i insistència, qui va provocar les maniobres que van concloure amb la supressió de l’impost de successions. El democristià sabia que aquesta era la condició sine qua non que el PSC havia situat damunt la taula per decidir el seu posicionament davant el debat pressupostari.
El narcisisme de Duran i Lleida el duu no sols a criticar el model opositor que ha decidit practicar el PSC, si no que també s’esforça en aparèixer a qualsevol preu en l’escenari mediàtic. A Duran el treu de polleguera que el critiquin però, ell no s’està de disparar indiscriminadament a tort i a dret. Ahir, sense anar més lluny, aconsellava a Zapatero perquè abandonés la presidència i deixés pas a un altre dirigent del PSOE. Poca estona abans criticava la política lingüística del PP mentre llençava dards enverinats al cor d’Alfredo Pérez Rubalcaba. És tan forta la seva necessitat de marcar perfil, de fer-se notar, que fins i tot critica veladament al portaveu de la seva coalició governamental insinuant que no s’explica prou bé.
Aquest Duran no té remei. Narcís, irascible, gelós i malpensat, sublima els seus problemes assenyalant als demes amb un to que no és el que correspon a un dirigent polític de primera línia. Duran peca i tots sabem de que.

Quanta raó té Vila d’Abadal!