APERITIUS CONGRESSUALS... 3ª PART
La Ponència Marc del proper congrés socialista recomana una implicació/relació del PSC amb sectors ciutadans que anomena de “sobiranisme d’esquerres”. Res a objectar al respecte. Tots els sectors socials i grups d’opinió són bons interlocutors per construir projectes col•lectius progressistes de cara al futur del país. Això si, tants sols una consideració/pregunta al respecte: Es plantejarà el PSC la recuperació d’una gran franja de ciutadans que podríem catalogar com "autonomistes fatigats" de tanta discussió estatutària/identitària?
El sociòleg Carles Castro sosté en el seu llibre “Retrato electoral de Catalunya” la tesi de que un gruix considerable de vots socialistes han marxat en direcció PP i Cs a causa de una no identificació amb el discurs oficial del PSC . Han de tornar a l'esquerra.
El sociòleg Carles Castro sosté en el seu llibre “Retrato electoral de Catalunya” la tesi de que un gruix considerable de vots socialistes han marxat en direcció PP i Cs a causa de una no identificació amb el discurs oficial del PSC . Han de tornar a l'esquerra.
Per cert, un bon amic em diu que a Lleida “Algú confon centralitat amb centre. No és el mateix espais electorals i ideologia”. És veritat...
Ara permeteu-me un petit exercici en forma de conte:
LA PARÀBOLA DEL LLENYATAIRE
En aquell temps, de mil paraules i poca escalfor, un bon llenyataire d’un bosc del nord-est solia recollir fullaraca, fusta seca i pinassa per fer foc a la llar. A casa seva s’aplegaven germans, amics i convidats per comentar penes i alegries, rialles i preocupacions. La vida rutllava i tothom compartia el nom de les coses, l’amor als arbres i els somnis de primavera...
Un mati, ple de llum i blau de cel, el nostre llenyataire va decidir partir bosc enllà. Després de caminar i caminar va ensopegar amb una arboreda d’espècies diferents i sota bosc peculiar. Fascinat per la frondositat que apareixia davant seu decidí aplegar fulles i branques i a casa va tornar. A la vora del foc va narrar als presents el seu descobriment lloant-ne virtuts i exagerant detalls. Però ai! Posseït per la novetat i embadalit per nous olors i paisatges el bon llenyataire va deixar de rastrejar el bosc conegut que s’oferia al seu abast i li brindava amb generositat la fusta. S’escapolia sovint. Tant llargues eren les absències del bon home que la seva llar aviat va deixar de ser punt de trobada. Els vells amics preferien recollir-se en les seves cabanes farcits d’enyorança.
El llenyataire maldava per anar a collir la llenya i la fusta dels camps llunyans d’altres gents de costums acomodades. Va intentar cantar les seves cançons i xiular una vella melodia, però res... A fi de comptes no deixava de ser un intrús contaminat.
Es més, sovint, quan tornava a casa, ja havia perdut pel camí la mitat de la seva carrega empaitat per les preses i els sotracs.
En veritat us dic que el pas del temps fa els homes savis. El bon llenyataire va descobrir que la millor fusta era la del seu bosc, que el millor escalf era el de la seva gent, que les millors cançons les seves. Que intentar fer foc amb la fusta humida dels altres era la garantia d’un gran fum, si però... Qui el guaria de l’abandó i les intoxicacions?
En aquell temps, de mil paraules i poca escalfor, un bon llenyataire d’un bosc del nord-est solia recollir fullaraca, fusta seca i pinassa per fer foc a la llar. A casa seva s’aplegaven germans, amics i convidats per comentar penes i alegries, rialles i preocupacions. La vida rutllava i tothom compartia el nom de les coses, l’amor als arbres i els somnis de primavera...
Un mati, ple de llum i blau de cel, el nostre llenyataire va decidir partir bosc enllà. Després de caminar i caminar va ensopegar amb una arboreda d’espècies diferents i sota bosc peculiar. Fascinat per la frondositat que apareixia davant seu decidí aplegar fulles i branques i a casa va tornar. A la vora del foc va narrar als presents el seu descobriment lloant-ne virtuts i exagerant detalls. Però ai! Posseït per la novetat i embadalit per nous olors i paisatges el bon llenyataire va deixar de rastrejar el bosc conegut que s’oferia al seu abast i li brindava amb generositat la fusta. S’escapolia sovint. Tant llargues eren les absències del bon home que la seva llar aviat va deixar de ser punt de trobada. Els vells amics preferien recollir-se en les seves cabanes farcits d’enyorança.
El llenyataire maldava per anar a collir la llenya i la fusta dels camps llunyans d’altres gents de costums acomodades. Va intentar cantar les seves cançons i xiular una vella melodia, però res... A fi de comptes no deixava de ser un intrús contaminat.
Es més, sovint, quan tornava a casa, ja havia perdut pel camí la mitat de la seva carrega empaitat per les preses i els sotracs.
En veritat us dic que el pas del temps fa els homes savis. El bon llenyataire va descobrir que la millor fusta era la del seu bosc, que el millor escalf era el de la seva gent, que les millors cançons les seves. Que intentar fer foc amb la fusta humida dels altres era la garantia d’un gran fum, si però... Qui el guaria de l’abandó i les intoxicacions?
posted by Joan Ferran @ 11:23 p. m.
<< Home