UN VERSÀTIL A LA CORT DEL REI ARTUR

Les estructures d’estat... Segons Mascarell

M’agrada la idea “un home (una dona) un vot”. Diuen que això forma part de la essència de la democràcia. M’agrada aquesta correspondència que lliga la persona amb un acte íntim, voluntari i suposadament lliure a la democràcia. I si hom som capaços de resistir els missatges subliminals amb els que ens bombardegen les televisions i ràdios publiques, o algunes de subvencionades, millor encara. Si, de passada, fóssim capaços de restar eixuts davant la pluja fina que ens vol xopar de sentiments, sense que en siguem conscients, la llibertat de triar estaria millor garantida.

Són moltes les teories i els discursets que anem escoltant aquests darrers temps. Se n’han fet per a tots els gustos i colors. Damunt la taula hom pot trobar des d’especulacions de com hauria de ser un hipotètic exèrcit català, fins a propostes de doble nacionalitat. No ho critico. En aquests temps que ens ha tocat viure la política ficció ocupà un espai bàlsamic, un espai per a l’evasió que en altres moments històrics varen assumir les novel•les roses per fascicles o les aventures de ‘El Coyote’.

Hi ha gent entre els que ens governen que tant els hi fot enredar al personal fent-lo somiar impossibles malgrat saber, fefaentment, que fabriquen quimeres inassolibles. Però, entre aquests personatges hi ha de tot com és lògic. Alguns intenten recobrir amb un vernís intel•lectual els seus discursos. Ja fa temps que escoltem dir a en Ferran Mascarell -antic conseller del tripartir d’esquerres i actual conseller del bipartit de dretes amb crosses republicanes- que per defensar la llengua catalana són del tot imprescindibles estructures d’estat. Aquest il•lustre polític errant sembla haver oblidat que el català, com a llengua, ha sobreviscut algunes centúries sense estructures d'estat, i ha resistit millor que ningú tots els intents d’aniquilació que va emprar el franquisme. Aquesta dèria del conseller (de tots els governs catalans que es fan i es desfan) sembla haver trobat inspiració en el vell pensament marxista althuserià per, a rengló seguit, dir-nos que “els estats no són altra cosa que eines a l’ instrument de la gent, eines al servei de la nació”. Uf! Mascarell no sols pot passar de conseller d’esquerres a conseller de dretes si no que també ha oblidat el paper que la teoria marxista confereix a l’estat com a eina de dominació d’una classe sobre una altra. Sembla ser que on abans deia ‘classe’ Mascarell ara hi posa ‘nació’; i on hi havia ‘dominació’ ara hi veu ‘servei’... Però tot això seria motiu per un altre qüestió.

Permeteu-me, per acabar, una boutade. Segons la teoria Mascarell, a cada llengua -per poder ser defensada com cal- li correspondria un estat nacional. Anem preparant-nos, el nombre d’idiomes generalment acceptats està quantificat entorn als 6.900. Si a cadascun, segons les tesis Mascarell, li correspon una estructura d’estat per no desaparèixer, la carrera diplomàtica de milers de ciutadans del món està garantida.