LA FORÇA DEL CARRER

RITORNELLO I MARXA DE LA DIGNITAT

La tarda és assolellada. Fa bo. Avui és un d’aquells dies en que hom respira tots les aromes de la primavera. Passa un petit núvol i, de sobte, la fresqueta és aquí de nou. Torna a lluir el sol i la pell enrogeix als pocs instants. Com diu la cançó de Maria del Mar Bonet: “Què exigent que ve la primavera... tenc por que es cremi dins de la foguera”.

Una vella amiga s’atura al meu costat i em diu: “Espero llegir les teves opinions sobre la trobada dels grupets socialistes crítics amb Pere Navarro que va tenir lloc a Barcelona fa un parell de dies...”. Amb un somriure amable li dic que ho sento molt, que no escriuré res al respecte, que la situació creada em recorda els tradicionals peixets fregits que es mosseguen la cua recargolant-se sobre ells mateixos. Són tants els “ritornello” que ja he perdut el fil argumental de l’obra en qüestió. Li faig saber, de passada, que em ve més de gust escriure sobre altres coses, al meu entendre, més importants. Per exemple: Un de cada sis catalans viu en situació de pobresa, molt infants no tenen les seves necessitats alimentaries cobertes i, en aquest panorama, m’indigna que el Parlament de Catalunya celebri un ple sobre el tema i res de res. Sembla que a casa nostra hi hagi gent només interessada en celebrar tri centenaris i consultes o en parlar obsessivament de suposades dependències de Madrid. Perdonin però ja s’ho faran.

Ahir milers de joves, dones, treballadors, aturats i estudiants varen marxar sobre Madrid demanant simplement feina, casa, salut i educació. A les columnes que hi van concórrer hi havia, com és obvi, catalans però... Ai! proporcionalment no tants com els provinents d’altres zones d’Espanya. Sembla que aquí, a casa nostra, la gent que es reclama d’esquerres estigui per altres coses i no per marxar sobre la capital. Aquí potser la cosa va –com diu Terricabres- de “forçar la llei” o de bastir “xiringuitos” (això si, d’obediència catalana). Ja veuen, de nou ritornello.

  A la Marxa de la Dignitat sobre Madrid onejaven mil banderes de tots els colors que ens du la primavera i inevitablement un servidor, com diu la cançó: “No puc desfer-me del seu encís”. D’això sí que en vull parlar, perquè m’emociona, perquè m’anima a lluitar.