LA HISTORIA FETA PROPAGANDA

NO SEMPRE LA CULPA ÉS A MADRID

Ens han saturat tant amb la mogudeta del Tricentenari que sembla que la història d’aquest país es circumscriu a una guerra contra la monarquia dels Borbons i a un conjunt de greuges i conflictes amb els governs d’Espanya. Enguany esdevé més fàcil trobar a les llibreries texts sobre la cuina o les indumentàries emprades durant el 1714 que no pas  llibres sobre el sindicalisme i els moviments socials dels dos darrers segles. Potser exagero, ho confesso, però malauradament les coses son així. Quan alguns escribes a sou del nacionalisme accedeixen a ideologitzar la història, aquesta historia perd sentit passa a convertir-se en propaganda justificativa d’un projecte polític.

Fem memòria. Al llarg dels primers anys del segle XX l’obrerisme de caire societari, poc cohesionat organitzativament, va donant pas a un sindicalisme de masses preparat per al combat. Els sindicats es reorganitzen incorporant pensament i tàctiques del sindicalisme revolucionari francès. La idea, entre d’altres, de la Vaga General esdevé un arma a emprar contra els adversaris de classe i els governs conservadors. Las noticies procedents de Rússia omplen d’esperances als oprimits del mon sencer...

 

  Doncs bé, fora bo no oblidar que el 5 de febrer de 1917 va esclatar a Barcelona una de les vagues obreres més importants de la història del nostre país. Els treballadors de l’empresa Barcelona Traction Light & Company, coneguda popularment com “La Canadenca”, varen iniciar una vaga de solidaritat amb uns companys acomiadats per revelar-se contra les represàlies de l’empresa en forma de rebaixa salarial. L’espiral conflictiva es va posar en marxa. A la vaga obrera la patronal va respondre amb més acomiadaments i la contractació de nou personal. Però vet aquí que les estructures sindicals havien fet, organitzativament parlant, un gran salt endavant, i la vaga s’estengué a tot el ram, després als treballadors gràfics del diari El Diluvio i a la indústria tèxtil. Amb el 70% de les fàbriques paralitzades el govern va optar per militaritzar les més combatives. Els treballadors demanaven una jornada màxima de 8 hores laborals i cap reducció salarial. Davant la gravetat de la situació i la fermesa obrera el govern i La Canadenca es van avenir a negociar un acord. A saber: llibertat per a tots els empresonats per qüestions socials; readmissió dels vaguistes sense represàlies; augment de salaris i la jornada màxima de 8 hores de treball. Una assemblea multitudinària a la plaça de bous de les Arenes va rubricar l’acord, no sense que abans intervingués decididament Salvador Seguí, “ El Noi del Sucre”.
La vaga fou un èxit de la lluita dels obrers catalans i de la Confederació Regional del Treball de Catalunya però ai!.. La patronal i el capità general Miláns del Bosch varen mostrar el seu malestar davant l’actitud conciliadora i pactista del govern Romanones. Aquest dimití junt amb el seu gabinet i l’estat de guerra es va perllongar quatre mesos al temps que el pistolerisme feia acte de presència. Per aquells que són afeccionats a culpar sempre els governs centrals, els hauríem de recordar que Miláns del Bosch, la burgesia catalana i importants sectors de la patronal del país varen esdevenir molt més durs, sanguinaris i intransigents que el govern central.
Com poden comprovar: No sempre la culpa es a Madrid.