VIENEN CURVAS

 

‘CIRCUMSTANCIAL’ 

 Sóc un republicà convençut. Considero la República la forma ideal d’Estat per l’electivitat del cap de l’Estat i l’absència de privilegis hereditaris. Ara bé, al mateix temps considero que a l’Espanya d’avui no està de més posar en valor les opcions circumstancials. Exercir, per exemple, de ‘monàrquic circumstancial’ és una fórmula, al meu entendre, sensata. Raons de pes purament pragmàtiques d’estabilitat i cost-benefici m’impulsen a optar per això fins que torni la sensatesa al cervell del personal. Més endavant ja en parlarem. Tothom sap que en el cosmos polític espanyol campen al seu aire els meteorits fruit de la fragmentació parlamentària, els nacionalismes irredempts i la polarització dreta-esquerra. Una elecció directa del cap de l’Estat convertiria aquest càrrec en un trofeu a conquerir. Un president republicà electe per una majoria relativa o per combinacions inestables tindria menys capacitat d’actuar com a àrbitre que Felip VI. Borbó que, amb tots els seus defectes, ha mantingut un perfil institucional relativament neutre. El cost de la reforma exigiria una majoria qualificada, un referèndum i reobrir el debat territorial. Ergo, més enllà del simbòlic, beneficis zero.  Però la meva lloa de les opcions circumstancials és molt prosaica, va més enllà del model d’estat i té posada la mirada en les properes eleccions municipals. Les alternatives extremes i minoritàries solen dificultar la formació de majories estables, allargar les negociacions i produir equips febles i ineficaços. En canvi, donar suport circumstancialment a formacions amb cultura de govern facilita la creació d’executius més predictibles, pressupostos aprovats i polítiques públiques continuades. Sí, amics, apel·lo al vot útil, al suport ‘circumstancial’ cap a partits que han demostrat ser solvents. Els extrems tendeixen a alimentar la dinàmica de “nosaltres contra ells”, radicalitzar el llenguatge públic i erosionar el funcionament institucional. Un suport a partits allunyats d’aquests pols redueix el risc d’escalada, preserva marges de diàleg i evita que el sistema derivi cap a la confrontació permanent. Les opcions extremes prometen canvis profunds, però sovint generen bloquejos institucionals. Les opcions moderades, encara que imperfectes i de vegades tèbies, solen oferir millores amb menor risc de ruptura. El càlcul circumstancial valora més el progrés possible que la puresa programàtica inabastable a curt termini.