Ara, paciència i serenitat

Article publicat al setmanari "Actual"

Tot just constituir-se el primer Govern del Tripartit, en una de les seves primeres intervencions com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall va anunciar públicament quins serien els eixos fonamentals de treball del seu executiu. Maragall va marcar-se una doble fita: avançar vers la consecució d’un nou Estatut per a Catalunya i posar en pràctica tot un seguit de mesures de caire social destinades a millorar la qualitat de vida dels catalans tot reforçant la cohesió social del país. Un d’aquests eixos –l’Estatut- ha passat amb èxit la seva primera prova de foc. No oblidem que era eliminatòria. L’altre eix, malgrat existir, habita en un món discret sense rebre les atencions ni les visites assídues dels mitjans de comunicació. Més enllà de les tempestes passades, i d’altres que vindran, Maragall ha triomfat, mentre que Artur Mas ha recuperat crèdit tornant –a darrera hora- a l’estil convergent clàssic de fer política. I així hem tingut nou Estatut. I ara què?, em diran. En el discurs esmentat, Maragall es va adreçar també als catalans demanant-los paciència. Paciència perquè les polítiques socials necessiten recursos i són perceptibles a mitjà termini. Paciència també amb l’Estatut, perquè intuïa que no era gens fàcil un resultat positiu. Tots sabem que el nou Estatut te més calat i conseqüències del que ens pensem. Avui, aquest tema ha esdevingut transcendent no sols per a Catalunya, sinó també per a tota Espanya. Tant és així que exigirà, de tots plegats, un debat seriós i desapassionat que faciliti una negociació institucional serena, pacient i responsable. Els temps que vénen no són aptes per fonamentalistes. Caldrà donar pas i confiança als bons negociadors. Per negociar cal ser ferm. D’acord, però negociar exigeix també entendre les raons dels altres i els seus sentiments.

Joan Ferran Serafini