Governar o filosofar?

Sovint es comenta que els polítics no escolten prou la gent, que parlen un llenguatge inintel·ligible per als profans o que només es preocupen per coses allunyades dels neguits dels ciutadans. Però tots sabem que això no és exacte, ans al contrari. Els electes acostumen a instal·lar sensors arreu per tal de copsar en quina longitud d’ona vibra el personal. No em preguntin amb quin objectiu ho fan. Tant se val. Però el cert és que importa, i molt, l’opinió de l’home del carrer. Aquest estiu a la metròpoli barcelonina va sonar el senyal d’alarma: mitjans de comunicació, veïns i comerciants posaren de manifest el perill d’una tendència a la disbauxa en la utilització de l’espai públic i un augment de l’incivisme. Davant la situació creada ―ara no importa si objectiva o subjectiva― l’alcalde Clos i el seu equip van reaccionar endegant un paquet de mesures en el terreny de la gestió. El resultat va ser positiu; també, però, calia fer-ho en l’àmbit de la normativa. I això desfermà una polèmica absurda que tornà a posar en evidència la distància que hi ha entre allò que vol el ciutadà i el que es predica en els butlletins de partit. Quan sorgeixen problemes cal governar, i no s’hi val filosofar. És evident que solament amb mesures coercitives no se solucionen els temes de fons, que cal fer plantejaments estratègics sustentats en polítiques preventives. D’acord, però molts cops calen eines de xoc contundents, perquè els ciutadans les demanen. En aquestes circumstàncies l'habilitat del governant rau a saber trobar l’equilibri entre les exigències de la gent i l’exercici prudent de l'autoritat, entre el tremendisme dels intolerants i la ingenuïtat dels ultrapermissius. Una aplicació intel·ligent de les noves ordenances municipals pot afavorir la convivència i protegir l’espai públic. No en dubtin.