Una crisi cristal·lina

L’anomenat govern tripartit ha patit una nova crisi. Seria estúpid negar-ne l’evidència i la magnitud. Dir que no ha existit seria quelcom tan poc honest des del punt de vista intel·lectual que inhabilitaria qui ho fes, i el condemnaria a pertànyer a una tribu de sectaris. Reconeguem-ho, la crisi s’ha passejat per les barbes del Govern com si fos un indesitjable fideu fred, greixós i impertinent. Sí, i què? Sembla que amb aquests fets alguns hagin descobert la sopa d’all. Durant la legislatura anterior, el president Pujol va remodelar sis vegades l'executiu. Ho va fer forçat per les picabaralles internes de la Federació protagonitzades pels convergents i la gent d’Unió. Mai vàrem apreciar en el rerefons dels canvis una recerca de d’interès general o de país. Cap Felip Puig de torn va gosar argumentar sòlidament les raons “patriòtiques” dels canvis. No calia ser un gran analista per albirar, entre tanta mudança, la necessitat del president Pujol de preparar la successió, el trànsit, que hauria de consagrar Artur Mas com a cap de colla de la coalició nacionalista conservadora. I així vàrem haver de sobreviure durant tota una legislatura amb la intuïció que el canvi polític s’acostava. I vet aquí que el tripartit esvalota aquests dies el galliner en el mateix moment en què Maragall vol dur a terme una remodelació de consellers. I què, com dèiem abans. Hauríem de convenir tots plegats que avui les coses són diferents; que les relacions polítiques entre els socis que donen suport al govern Maragall no tenen cap similitud amb el cabdillatge personalista que exercia Jordi Pujol. Hauríem de comprendre que la política catalana actual és fruit d’un pacte polític entre parts i, conseqüentment, les dinàmiques i els lideratges estan subjectes a regles d'un joc menys personalista i més d’elaboració conjunta. Hauríem d’assimilar que una síntesi governamental a tres és més laboriosa d’aconseguir però, també, més rica en matisos, socialment més transversal. De crisis, en vindran més, perquè formen part de la vida política. La diferència entre les d’ara i les d’abans rau en la transparència. Les d’avui són cristal·lines; les d’ahir, opaques i fosques.

Joan Ferran Serafini