El nom de la cosa

Després de gairebé un parell d’anys discutint sobre la conveniència o no d’un nou Estatut i la voluntat política dels seus impulsors, sembla que ara caldrà fer-ho abastament sobre el que és una nació. Tothom repassarà l’extensa bibliografia que hi ha sobre el tema a la recerca de l’argument definitiu, de la “raó”. I així anirem tots plegats alimentant fílies i fòbies fins a rebregar, ben rebregat, el que pot –o podria arribar a ser- un pas endavant en l’estructuració política d’Espanya. Sóc dels qui pensa que no hi ha, no existeix, una definició precisa del que és una nació. Hi ha qui diu que és una unitat de destí o d’origen; altres afirmen que és l’expressió simple d’una voluntat de ser, de pertànyer. En canvi, som molts el que considerem que el concepte nació ha esdevingut el fruit d’una construcció política artificial a partir d’elements preexistents com la llengua, la cultura o sentiments que en si mateixos no contenen rellevància política. Però les nacions són perquè la gent pensa que existeixen, perquè s’identifica amb elles. Doncs bé, arribats en aquest extrem, quan als ciutadans de Catalunya se’ls pregunta què són, què senten, la resposta és que més de la meitat es defineixen tant catalans com espanyols... Com abordar, doncs, el tema del concepte nació?
Hi ha qui ho fa recorrent a la metafísica nacionalista -aquí i allà- basada en una concepció naturalista a la qual, a qui no s’hi avé, se li diu que està en l’error sobre la seva identitat i, en el pitjor dels casos, és titllat de traïdor. Aquests dogmàtics de veritats revelades neguen la diversitat de les seves pròpies societats. El debat a les Corts Generals sobre si Catalunya és o no una nació hauria de ser secundari. Ningú serà o deixarà de ser, per molt que ho diguin els papers o ho rebutgi una votació parlamentària. Els negociadors han de trobar un equilibri que esdevingui mirall de la societat catalana, d’acord; però també han d’emetre un missatge de compromís positiu amb la resta de l’Estat. A Madrid caldrà garantir fórmules no excloents que permetin a tothom ser allò que creu i vol ser: Els qui defensem l’impuls d’una Espanya plural hem de ser els primers a assumir que Catalunya també ho és. I fins i tot no seria gens exagerat afirmar que tant Catalunya com Espanya són, ambdues, nacions de nacions. Perquè, al capdavall de tant debat vaporós, el que esdevindrà veritablement crucial serà saber si podrem, o no, donar millors serveis a la ciutadania.

Joan Ferran