Els “mai contents”

Hi ha gent en aquest país que aviat necessitarà anar al psicoanalista per esbrinar quina estranya malaltia mental els impulsa a donar la nota, a fer-se veure innecessàriament. Hi hauran d’anar perquè les seves actituds van més enllà de les conductes individuals i són percebudes per la gent com a generals, de tot el país. I això no és bo. Permetin que els faci una confidència: amb el tema d’Elvira Lindo hem fet el ridícul més espantós. Se’ns ha percebut, dins i fora de Catalunya, com una penya de provincians acomplexats incapaços de discernir entre allò que és important i allò que és banal. Patètic. Però no menys lamentables han estat, i són, les reaccions davant l’anunci fet pel ministre Pedro Solbes dels diners que vindran a casa nostra provinents dels pressupostos generals de l’Estat. En aquest sentit és obvi que comencem a posar en marxa algun dels aspectes econòmics del nou Estatut. Sí, sí, tot sembla indicar que l’eslògan d’en Montilla “Fets i no paraules” es fa realitat. Ben aviat arribarà a Catalunya un cabasset de diners frescs per a infrastructures i per recuperar peatges. Però com si res. Alguns segueixen rondinant, de mal humor, enfadats. Hom té la impressió que aquesta gent, per tal de no haver de manifestar satisfacció per la pluja de milions, hagueren preferit seguir sota la sequera. Aquestes actituds no són positives. Generen malentesos i incomprensions. Són elements perniciosos per a l’entesa amb altres governs i pobles que també tenen els seus neguits i preocupacions. No estic advocant per un conformisme acrític i entregat. Res d’això. Voldria, tan sols, fer una crida a tots aquells que mai no troben res positiu, els negatius. Cal un xic d’objectivitat amb el món que ens envolta. No els sembla?

Article que m'han publicat al setmanari Actual