MAS ES DESESPERA

CiU ho va intentar un cop i no se’n va sortir. Tot just després del recompte de vots de les eleccions autonòmiques l’Artur Mas va trucar a la porta del PSOE suplicant-li que ordenés als socialistes catalans renegar de la seva aposta tripartita. La porta del carrer Ferraz es va obrir amablement però, d’allí, els convergents, només varen poder treure una tassa de bon cafè i paraules de consol. Els convergents s’havien cregut tant i tant la fal·làcia de què el PSC era una sucursal de PSOE que varen ser incapaços de comprendre la dura realitat i adaptor conseqüentment una actitud política digna davant la legítima reedició d’un govern catalanista i d’esquerres. Ahir, l’Artur Mas, va tornar a la càrrega com si res, com si de la història no es desprenguessin mai lliçons i experiències. I, amb una bona orquestració semblant a la d’anar a cal notari, ens diu que sols serà possible un convergent al govern espanyol si simultàniament no hi ha la seva persona al capdavant de la Generalitat. De les paraules del dirigent nacionalista se’n poden treure un munt de conclusions i, si les psicoanalitzem encara més. Malgrat tot hi ha un parell de qüestions que són evidents. Primera, els socialistes catalans prenen les seves decisions aquí i enlloc més. De no ser així en Montilla no seria avui President.
Segona, com diu en Carod Rovira, l’Artur Mas ha interioritzat tant el “provincianisme sucursalista” que ha de recórrer permanentment a Madrid per aconseguir fer política a Catalunya.
Així les coses, hom pot arribar a sospitar el desenllaç d’aquest serial: en Duran amb cartera i l’Artur Mas es desespera.