LA DERIVA DE CiU

Artur i els menxevics

En Lenin, el mes de maig de 1904, treballava per bastir un partit revolucionari sòlid i de nou format. Ho feia contra Martov, Trostki i Axelrod. El dirigent comunista acusava els menxevics de pretendre relaxar la disciplina del partit d'avantguarda, perjudicant així, la seva cohesió i unitat interna. Preocupat pel futur del partit va escriure tot un seguit de texts teòric-organitzatius que han esdevingut uns clàssics de la política entre ells, potser un dels més coneguts, “Un pas endavant i dos enrere”. Doncs bé, l’Artur Mas no és un Lenin del segle XXI, no escriu tractats de ciència política, ni presumeix de barbeta –o si?- i , en canvi, ha donat un irreflexiu pas endavant que el condueix, junt amb el seu partit, a l’abisme de les ambigüitats. De l’ambigüitat insuficient pels que desitgen encetar l’aventura desestabilitzadora i boja del sobiranisme. De l’ambigüitat esbojarrada pels que, com en Duran, posen l’accent en la centralitat, la mesura i el sentit comú. En Mas, obsessionat pel seu futur i acusat pels menxevics del seu partit, ha mogut fitxa. S’ha equivocat. A hores d’ara ni els seus col·laboradors més fidels són capaços de definir-nos –més enllà d’un cert radicalisme verbal- els contorns i límits de la proposta que va formular al Palau de Congressos.
Després del pas vers l’abisme de les ambigüitats l’amic Artur encara té l’opció de poder llegir i aplicar un altre dels clàssics del pensament polític titulat: Què fer? d’en Lenin. En versió catalana, és clar.