El cas del diputat Ferran i el respecte a la llei

Article d'en Josep López de Lerma publicat al Diari de Girona

La Constitució, com no podia ser d’altra manera a partir del moment que considera Espanya com un Estat democràtic, reconeix i protegeix el dret a expressar i a difondre lliurament els pensaments, les idees i les opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció.

La llibertat ideològica, base i fonament de l’anterior, també es troba garantida en la primera de les lleis i, avanço, que el constituent fa expressa reserva de llei respecte de l’organització i el control parlamentari dels mitjans de comunicació social dependents de l’Estat o de qualsevol ens públic, qüestió aquesta de la qual es deutor l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i el mateix Parlament de Catalunya al disposar-se, entre d’altres, de TV3 i de Catalunya Ràdio a càrrec dels pressupostos de la Generalitat. Ens trobem, doncs, sota tres premisses: L’existència d’un estat democràtic, la corresponent protecció de la llibertat ideològica i de la llibertat d’expressió i l’exigència d’una regulació per llei dels mitjans de comunicació dependents dels poders públics, siguin aquests estatals, autonòmics o locals.

En el marc d’aquestes previsions constitucionals i estatutàries, l’actual Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals gestiona i administra tots els mitjans de comunicació de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d’un ens autònom regit per la llei, però vinculat òbviament al Govern de la Generalitat i al Parlament de Catalunya. El lligam és tal que l’entitat resta adscrita al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació, el Consell de Govern és elegit pel Parlament i el seu Director General és nomenat per acord del Govern de Catalunya. De fet, tot i la seva naturalesa jurídica d’entitat de dret públic amb personalitat jurídica pròpia i plena capacitat d’obrar, que majoritàriament actua sota les normes del dret privat, la Corporació no deixa de ser un òrgan de naturalesa parlamentària, segons l’argot constitucional, per néixer del Parlament, nomenar el Parlament el seu òrgan rector i trobar-se subjecte a control del Parlament.

Aquesta realitat constitucional, estatutària i legal ha estat pervertida recentment en l’anomenat «cas Ferran». Recordem: El diputat Joan Ferran, membre del Grup Parlamentari Socialista, en ús de la seva llibertat d’expressió, reconeguda i protegida constitucionalment, i en ús del seu fur específic com a parlamentari, que no fa altre cosa que reforçar encara més aquell dret fonamental en la seva acció política, ha criticat desfavorablement els continguts de TV3 i de Catalunya Ràdio i també la orientació política que, al seu parer, es troba en els seus espais informatius i d’altres. Més enllà de compartir o no la seva opinió/valoració i de trobar o no trobar encertades les paraules usades, el diputat Joan Ferran disposa de tot el dret del món, en aquest cas dret fonamental garantit i protegit constitucionalment i per Tractats Internacionals, per emetre la seva opinió sobre tot allò que mereixi la seva atenció i, a més a més, disposa d’empara estatutària i reglamentària (del Parlament) per donar-la en matèria de la seva competència; és a dir, i no exclusivament, en matèria legislativa i en matèria de control de l’executiu. Dret i deure, quedi clar.

En el terreny de la opinió la pluralitat és signe inequívoc de democràcia i, en conseqüència es bo que s’hi doni, i en el terreny de la política, l’opinió és element intrínsec de la democràcia plenament exercida que troba, en la llibertat de pensament i en la llibertat d’expressar-lo, la manera de conformar majories i minories en les institucions públiques. El diputat Ferran no ha pecat, sinó que ha estat impecable en la seva actuació com a parlamentari; vull dir en l’ús dels seus drets. Cosa diferents és que s’estigui d’acord o no s’estigui d’acord amb allò que ha manifestat. L’adhesió o la repulsa és cosa inherent a l’expressió de tota opinió. Tanmateix, el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals sí que ha fet un ús contrari a llei de la seva missió: intentar censurar al diputat Ferran. Un ús contrari, primer, perquè no es troba entre les seves competències, establertes pel Parlament de Catalunya, valorar opinions de diputats o de diputades, i, segon, perquè mai no es podrà trobar entre les seves potestats la de censurar opinions, les que siguin, que es troben protegides per la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la Llei. El Consell, sigui dit amb tot el respecte, s’ha deixat contagiar per aquest «tot s’hi val» que es dóna últimament en la política i ha vulnerat claríssimament la pròpia norma que facilita la seva mateixa existència abundant, així, en el menyspreu vers el Dret que s’observa en les maneres de la política catalana. Ha tingut la sort, el Consell, que un del seus membres, el senyor Vila d’Abadal, tot i haver estat proposat per l’actual oposició a l’executiu català, s’abstingués per trobar el debat i la votació contrària a llei. On s’ha vist que els nomenats i els controlats pel Parlament, el Consell de Govern de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, intentin controlar/censurar l’opinió legítima –en cap cas, però, necessàriament
compartida– d’un diputat que integra, segons l’Estatut, la representació del poble de Catalunya?Enlloc, excepte a Catalunya!

Josep López de Lerma és Professor de Dret Constitucional de la Universitat Interacional de Catalunya