LA CASA QUE NO TE...L´ARTUR

L’Artur no té casa

Diuen que la Setmana Santa invita al recolliment i la reflexió, a no deixar-se portar pels pecats capitals, i intentar complir la penitència que li toca a cadascú. L’Artur Mas continua pecant de supèrbia. Lluny d’intentar guarir-se de les ferides rebudes el 9 de març, llença una crida desesperada per aconseguir una hipotètica unió de tots els catalanistes. Parla com si ell i el seu grup fossin garantia d’alguna cosa. La crua realitat ens indica que el desconcert creix a CiU. L’únic que sembla no haver perdut la calma és en Duran i Lleida, que veu amb satisfacció com en Mas fa crides urbi et orbe sense parlar de sobiranisme i molt poc de nacionalisme. Aquesta fugida endavant, aquesta oferta de compartir sostre del líder de CiU, contrasta amb les crítiques que formulen tant en Felip Puig com en Lluís Recoder. Ambdós exigeixen una seriosa reflexió per esbrinar les causes de la pèrdua sostinguda de vots que pateix CiU i que deixa la coalició amb una minsa representació parlamentària idèntica a la del 2004. La pitjor en molts anys. L’oportunisme d’en Mas intentant treure suc de les picabaralles d’ERC no el durà enlloc. La seva casa gran no existeix. És tant sols un munt de plànols sense valor guardats en una caixa forta. I avui, amics meus, amb la crisi de la construcció, ja ningú compra sobre plànol. El ciutadà vol seguretat i estabilitat i això ho garanteixen, a hores d’ara, altres catalanistes que no són nacionalistes.