PUJOL CRIDA A LA "REBELIO"...

Pujol “enragé”

Ui, ui, ui! Els expresidents no paren. Continuen generant noticies, anècdotes i declaracions. Felipe González ha estat un dels personatges més hiperactius de la campanya socialista i, no fa gaire, Montserrat Nebrera definia a José Maria Aznar desprès d’unes declaracions sobre la guerra d’Iraq com un gerro xinès. Els “ex” continuen a les planes dels diaris i als mitjans de comunicació. Doncs bé, ahir va ser el torn d’un Jordi Pujol “enragé”. L’artífex del “peix al cove”, el campió de l’ambigüitat, el rei del possibilisme se’ns destapa amb unes declaracions extemporànies cridant als catalans a la confrontació amb el Govern Central. I ho fa minimitzant el perill del PP –deu voler fer-se perdonar el pacte del Majestic- tot afirmant que els pecadors són els socialistes que enganyen sistemàticament als catalans. Sempre he respectat, des de la discrepància, la figura política del President Pujol però no tinc més remei que comentar, amics lectors, un parell de veritats. Amb Pujol al Govern l’Estatut va estar congelat vint i tres anys amb l’excusa de que no convenia la seva reforma. Amb els governs d’esquerres, i amb ZP, el nou Estatut ha estat possible. Avui s’avança en el seu desplegament (segurament amb dificultats, no ho discuteixo) i en un nou sistema de finançament per Catalunya. D’haver seguit amb les inèrcies convergents el pacte amb el PP seguiria vigent i, en Jordi Pujol, defensaria sense ruboritzar-se que Catalunya es retroba a sí mateixa quan té seny i amaga la rauxa. El seny de la dreta, és clar.