JO PENSO COM CARLES NAVALES....I TU ?
Cap al trencament del consens social?
En contra del criteri del ministre de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el Govern va aprovar ahir divendres retardar l'edat de jubilació dels 65 anys actuals fins als 67, com a part del pla de reforma de les pensions que pretén garantir el manteniment del sistema a mitjà i llarg termini.
Que la ministra d'Economia no sigui conscient de la transcendència política de tal decisió, no m'estranya, però si m'ha sorprès, i molt, que el president Zapatero s'hagi pres la qüestió tan a la lleugera: tot ha passat en poques hores
i, a més, pocs dies després que molts jubilats hagin vist retallat el seu poder adquisitiu en no rebre els cèlebres 400 euros anuals, fet sobre el qual se suma l'1% d'augment de les pensions, que fa pujar a molts d'escalafó en la declaració de renda, fet que comporta pagar més impostos, i, en conseqüència veure minvada la seva pensió.
M'ha sorprès moltíssim l'augment de l'edat de jubilació, ja no per si escau, ni perquè finalment siguin moltes les formes que puguin escollir-se. El que no he entès és com el president està a punt de tirar per la borda el principal mèrit del seu mandat: el consens social.
Quan algú, dintre o fora d'Espanya, qüestiona la política econòmica del Govern, sempre apareix alguna veu amb autoritat moral, que intervé dient que el gran actiu de Zapatero és la pau social, no aconseguida pels seus antecessors, i que és fruit de la seva relació amb els sindicats, als quals el president donava una importància privilegiada.
Doncs bé, això és el que acaba de posar-se a la vora de l'abisme. Sabent que és aquest un dels seus grans actius, per no dir el principal, quina pressa hi ha! És un error o un precedent?, es pregunten alguns sindicalistes amics meus. De moment, la confusió està sembrada, i, el pitjor, el fet és el fet: la mesura s'aprova en Consell de Ministres sense negociar-la, i ni tan sols consultar-la, amb els sindicats.
No descobreixo cap secret si dic que als sindicats els fa la sensació que a Zapatero el collen els predicadors de la flexibilitat laboral sense seguretat per al treballador; en aquest cas, ja deu saber el president el que es fa.
Ningú entén que, en plena negociació de la reforma laboral, es tregui de la màniga una mesura que afecta directament l'estructuració del mercat laboral al complet. I, tan greu com el que estic dient, no s'aborda de debò la qüestió de la posada al dia de l'Estat de benestar amb serietat. Estem anant a empentes i rodolons, amb decisions parcials o per sorpresa, sense una visió a llarg termini que contempli la qüestió social en la seva globalitat.
De les pensions es pot parlar molt. Per a mi el model és el d'alguns països avançats en els quals tots, rics i pobres, reben la mateixa quantitat de diners, i on s'accepta que puguin continuar fent determinats treballs retribuïts. Això sí, sempre hi ha d'haver un ventall amb una edat inicial i un topall d'edat, que tant poden ser els 67 com els 65 o 70. I és que, com en la flexibilitat laboral, la qüestió no està en la forma, sinó en el fons, i el fons és que tots i cadascun dels treballadors tinguin la seguretat que ells i els seus fills estan protegits per l'Estat. I, aquesta seguretat, té un punt de garantia: que les reformes socials siguin pactades amb els sindicats, únics representants legítims, ara per ara, del conjunt dels assalariats i els aturats.
Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria" > revistalafactoria.eu < .
Diari de Girona.
En contra del criteri del ministre de Treball, el socialista català Celestino Corbacho, el Govern va aprovar ahir divendres retardar l'edat de jubilació dels 65 anys actuals fins als 67, com a part del pla de reforma de les pensions que pretén garantir el manteniment del sistema a mitjà i llarg termini.
Que la ministra d'Economia no sigui conscient de la transcendència política de tal decisió, no m'estranya, però si m'ha sorprès, i molt, que el president Zapatero s'hagi pres la qüestió tan a la lleugera: tot ha passat en poques hores
i, a més, pocs dies després que molts jubilats hagin vist retallat el seu poder adquisitiu en no rebre els cèlebres 400 euros anuals, fet sobre el qual se suma l'1% d'augment de les pensions, que fa pujar a molts d'escalafó en la declaració de renda, fet que comporta pagar més impostos, i, en conseqüència veure minvada la seva pensió.
M'ha sorprès moltíssim l'augment de l'edat de jubilació, ja no per si escau, ni perquè finalment siguin moltes les formes que puguin escollir-se. El que no he entès és com el president està a punt de tirar per la borda el principal mèrit del seu mandat: el consens social.
Quan algú, dintre o fora d'Espanya, qüestiona la política econòmica del Govern, sempre apareix alguna veu amb autoritat moral, que intervé dient que el gran actiu de Zapatero és la pau social, no aconseguida pels seus antecessors, i que és fruit de la seva relació amb els sindicats, als quals el president donava una importància privilegiada.
Doncs bé, això és el que acaba de posar-se a la vora de l'abisme. Sabent que és aquest un dels seus grans actius, per no dir el principal, quina pressa hi ha! És un error o un precedent?, es pregunten alguns sindicalistes amics meus. De moment, la confusió està sembrada, i, el pitjor, el fet és el fet: la mesura s'aprova en Consell de Ministres sense negociar-la, i ni tan sols consultar-la, amb els sindicats.
No descobreixo cap secret si dic que als sindicats els fa la sensació que a Zapatero el collen els predicadors de la flexibilitat laboral sense seguretat per al treballador; en aquest cas, ja deu saber el president el que es fa.
Ningú entén que, en plena negociació de la reforma laboral, es tregui de la màniga una mesura que afecta directament l'estructuració del mercat laboral al complet. I, tan greu com el que estic dient, no s'aborda de debò la qüestió de la posada al dia de l'Estat de benestar amb serietat. Estem anant a empentes i rodolons, amb decisions parcials o per sorpresa, sense una visió a llarg termini que contempli la qüestió social en la seva globalitat.
De les pensions es pot parlar molt. Per a mi el model és el d'alguns països avançats en els quals tots, rics i pobres, reben la mateixa quantitat de diners, i on s'accepta que puguin continuar fent determinats treballs retribuïts. Això sí, sempre hi ha d'haver un ventall amb una edat inicial i un topall d'edat, que tant poden ser els 67 com els 65 o 70. I és que, com en la flexibilitat laboral, la qüestió no està en la forma, sinó en el fons, i el fons és que tots i cadascun dels treballadors tinguin la seguretat que ells i els seus fills estan protegits per l'Estat. I, aquesta seguretat, té un punt de garantia: que les reformes socials siguin pactades amb els sindicats, únics representants legítims, ara per ara, del conjunt dels assalariats i els aturats.
Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria" > revistalafactoria.eu < .
Diari de Girona.
posted by Joan Ferran @ 5:25 p. m.
<< Home