SOBRE BARCELONA I JORDI HEREU....

Per la Barcelona progressista !

Aprofitant errors, problemes i alguna que altra ensopegada en la gestió, alguns han jugat a enterbolir la política municipal barcelonina. No ho han fet en el terreny de la confrontació programàtica o de projectes malgrat que això seria el més lògic. En canvi ho han intentat mitjançant la propagació de rumors, la difusió de suposades desavinences i, fins i tot, amb la manipulació interessada de declaracions fetes a peu de carrer i des de l’espontaneïtat. Sí, des d’aquesta espontaneïtat i llenguatge planer que sovint s’exigeix dels polítics i que després és mal interpretat al gust del manipulador. Malgrat tot, en Jordi Hereu ha reiterat la seva voluntat de servei a la ciutat.
Aquests darrers dies s’han sentit moltes veus i s’han escrit molts articles al respecte. Legítim, cal dir-ho, però al meu entendre poc constructiu tot plegat. Algú ha arribat a dir –potser des d’una perspectiva històrica evolucionista- que Barcelona viu un moment de decadència. No ho comparteixo. Les ciutats no esdevenen mecànicament urbs floreixents o decadents. No, més aviat tendeixo a pensar que estan subjectes a canvis permanents a través d’un procés dialèctic que engendra, en la seva sí, elements de contradicció, de mutació. Hom pot acceptar avui que la ciutat, les ciutats, viuen circumstàncies i conflictes de difícil tractament o solució. Hom pot dir també que la complexitat dels moments en què vivim, tant en el terreny polític com social o econòmic, requereixen noves receptes per garantir la cohesió i el benestar. D’acord, però mai partint de la premissa de què ens trobem damunt d’un pantà d’aigües fètides sense oxigen. No és cert. Algú ens diu també que a Barcelona ens cal un projecte comú, un relat col·lectiu. Segur que sí. Però també li cal a Catalunya, Espanya, Europa, al món occidental... O no?
Aquest proppassat dissabte he passejat pel Paral·lel on un munt d’entitats cíviques, amb el suport de l’Ajuntament, i sota el lema: “Fem Paral·lel” han sortit al carrer fent festa i gresca. Al Paral·lel no vaig trobar-hi ni decadència, ni queixes, ni tristor, si no l’ocupació pacífica i lúdica del carrer sota el somni de recuperar el glamour del que fou anomenat Broadway barceloní. La festa traspuava optimisme però, ja se sap, a Barcelona hi ha de tot. En temps preterits aquesta avinguda també va donar aixopluc a dirigents obrers i nihilistes de tota mena.