JOSEP BORRELL HO TE CLAR.......ALTRES NO TANT
AL CAIRE DE L'ABISME
Fa quatre anys, per aquestes dates, va començar una crisi que va anar agafant diferents formes fins a desembocar en una crisi del deute a Europa i l'amenaça d'una doble recessió a banda i banda de l'Atlàntic. Quatre anys després d'haver après què volia dir la paraula subprime, sembla que Europa i l'euro estiguin «al caire de l'abisme». Així ho ha dit Jacques Delors, un dels pares més reconeguts de la moneda única, tement que la recent trobada franco-alemanya no hagi aportat la resposta necessària al rebutjar els eurobons i insistir en la idea de constitucionalitzar la prohibició dels dèficits com a única forma de generar confiança i tornar al creixement.
Per evitar el pitjor, Delors apunta dues solucions. O una transferència de més poder a la Unió o una coordinació econòmica reforçada entre els estats. Com que la primera solució és rebutjada per la majoria, només queda la segona, que sembla acceptar-se en principi però que es concep i s'aplica amb gran lentitud. I la reacció dels mercats sembla confirmar la impressió que, en absència de resultats reals, les minicimeres franco-alemanyes els inquieten més que els tranquil·litzen.
Mutualitzar els deutes Un altre missatge tremendista l'acaba de donar Alan Greenspan, per qui «l'euro s'està descomponent», els bancs europeus estan en greu dificultat per la seva exposició al deute públic de països com Grècia i la incertesa que això provoca és la responsable del feble creixement de l'economia americana. Així, el que va ser un dels principals instigadors de la desreglamentació financera als Estats Units i impulsor d'una política de tipus ultrabaixos amb una gran responsabilitat en la bombolla immobiliària ha trobat en l'euro el boc expiatori dels problemes de l'economia americana. Pel que es veu, ni el nivell colossal de l'endeutament dels EUA ni la degradació de la seva qualificació hi tenen res a veure, quan en realitat el que s'està forjant és una crisi del dòlar, que aquesta sí que és una greu amenaça per a l'estabilitat de l'economia mundial.
A Greenspan no se li ha de fer gaire cas, però cal prestar molta atenció a Delors, perquè si la crisi del deute no es resol, Europa es reduirà a un simple espai de lliurecanvi sense cap altre projecte d'integració política. I per evitar-ho, la forma de tornar la confiança als mercats financers no és provocar una recessió a base de seguir reduint la demanda, sinó mutualitzar parcialment els deutes dels estats fins al 60% del seu PIB. Els partits socialistes alemany i francès s'han pronunciat aquesta setmana a favor dels eurobons. I fins i tot exportadors alemanys en demanen, perquè saben que cal superar la desconfiança dels mercats perquè creixi la demanda de productes alemanys a la resta d'Europa. Es pot argumentar que en realitat el que fa el FESF (Fons Europeus d'Estabilitat Financera) ja és emetre eurobons, però la garantia la donen els estats membres proporcionalment al seu capital. El següent pas seria que aquesta garantia fos conjunta i que es canviés, fins al 60% dels seus respectius PIB, deute dels estats per deute del FESF. L'augment dels tipus d'interès que hauria de pagar Alemanya, que avui ja estan per sota de la inflació, seria petit, i el seu cost, més baix en tot cas del que representarà seguir com fins ara. El problema és que els eurobons corresponen a un estadi superior de la integració econòmica que implicaria cessions importants de sobirania fiscal que no s'improvisen. I que ara per ara l'opinió pública alemanya no ho assumiria. Necessita una explicació amb gran capacitat de convenciment i un lideratge comparable al que va fer possible la reunificació. I el que tenim està molt lluny d'això. Alguns dels remeis que es proposen poden ser pitjors que la malaltia. La constitucionalització de l'anomenada regla d'or per suprimir els dèficits no se sap ben bé a què es refereix. Per aquesta regla s'entenia fins ara que en el pressupost públic hi hagués superàvit corrent, de forma que el deute només financés una part de la inversió. Però la prohibició de tot dèficit, a l'estil d'Alemanya, que ha constitucionalitzat un dèficit inferior al 0,35% del PIB, significa renunciar per sempre a un instrument que permet a la política econòmica actuar de forma contracíclica. I segur que això serà necessari en el futur. És una mesura d'un marcat caràcter ideològic i una cotilla molt limitativa que anul·la la possibilitat de fer política fiscal en tot moment i condició. Si tots els països, fins i tot els que no tenen un problema de deute, s'obliguen a prescindir de la política fiscal i no existeix un pressupost europeu que pugui jugar aquest paper, com fa el pressupost federal nord-americà, Europa es dirigeix a un període de baix creixement que farà més greu la crisi del deute.
Perquè el problema avui és el del creixement, i aquesta és la veritable preocupació dels inversors. L'austeritat té un preu, que és la reducció de la demanda. Les exportacions alemanyes als seus socis europeus flaquegen perquè per exportar algú hauria de poder importar, la locomotora alemanya s'està parant i el creixement de la zona euro es debilita perillosament. I fins i tot la mateixa Christine Lagarde des de l'FMI ens adverteix del risc que sacrifiquem el creixement a l'altar de la reducció del dèficit, no sigui que el malalt es mori abans de curar-se.
Per evitar el pitjor, Delors apunta dues solucions. O una transferència de més poder a la Unió o una coordinació econòmica reforçada entre els estats. Com que la primera solució és rebutjada per la majoria, només queda la segona, que sembla acceptar-se en principi però que es concep i s'aplica amb gran lentitud. I la reacció dels mercats sembla confirmar la impressió que, en absència de resultats reals, les minicimeres franco-alemanyes els inquieten més que els tranquil·litzen.
Mutualitzar els deutes Un altre missatge tremendista l'acaba de donar Alan Greenspan, per qui «l'euro s'està descomponent», els bancs europeus estan en greu dificultat per la seva exposició al deute públic de països com Grècia i la incertesa que això provoca és la responsable del feble creixement de l'economia americana. Així, el que va ser un dels principals instigadors de la desreglamentació financera als Estats Units i impulsor d'una política de tipus ultrabaixos amb una gran responsabilitat en la bombolla immobiliària ha trobat en l'euro el boc expiatori dels problemes de l'economia americana. Pel que es veu, ni el nivell colossal de l'endeutament dels EUA ni la degradació de la seva qualificació hi tenen res a veure, quan en realitat el que s'està forjant és una crisi del dòlar, que aquesta sí que és una greu amenaça per a l'estabilitat de l'economia mundial.
A Greenspan no se li ha de fer gaire cas, però cal prestar molta atenció a Delors, perquè si la crisi del deute no es resol, Europa es reduirà a un simple espai de lliurecanvi sense cap altre projecte d'integració política. I per evitar-ho, la forma de tornar la confiança als mercats financers no és provocar una recessió a base de seguir reduint la demanda, sinó mutualitzar parcialment els deutes dels estats fins al 60% del seu PIB. Els partits socialistes alemany i francès s'han pronunciat aquesta setmana a favor dels eurobons. I fins i tot exportadors alemanys en demanen, perquè saben que cal superar la desconfiança dels mercats perquè creixi la demanda de productes alemanys a la resta d'Europa. Es pot argumentar que en realitat el que fa el FESF (Fons Europeus d'Estabilitat Financera) ja és emetre eurobons, però la garantia la donen els estats membres proporcionalment al seu capital. El següent pas seria que aquesta garantia fos conjunta i que es canviés, fins al 60% dels seus respectius PIB, deute dels estats per deute del FESF. L'augment dels tipus d'interès que hauria de pagar Alemanya, que avui ja estan per sota de la inflació, seria petit, i el seu cost, més baix en tot cas del que representarà seguir com fins ara. El problema és que els eurobons corresponen a un estadi superior de la integració econòmica que implicaria cessions importants de sobirania fiscal que no s'improvisen. I que ara per ara l'opinió pública alemanya no ho assumiria. Necessita una explicació amb gran capacitat de convenciment i un lideratge comparable al que va fer possible la reunificació. I el que tenim està molt lluny d'això. Alguns dels remeis que es proposen poden ser pitjors que la malaltia. La constitucionalització de l'anomenada regla d'or per suprimir els dèficits no se sap ben bé a què es refereix. Per aquesta regla s'entenia fins ara que en el pressupost públic hi hagués superàvit corrent, de forma que el deute només financés una part de la inversió. Però la prohibició de tot dèficit, a l'estil d'Alemanya, que ha constitucionalitzat un dèficit inferior al 0,35% del PIB, significa renunciar per sempre a un instrument que permet a la política econòmica actuar de forma contracíclica. I segur que això serà necessari en el futur. És una mesura d'un marcat caràcter ideològic i una cotilla molt limitativa que anul·la la possibilitat de fer política fiscal en tot moment i condició. Si tots els països, fins i tot els que no tenen un problema de deute, s'obliguen a prescindir de la política fiscal i no existeix un pressupost europeu que pugui jugar aquest paper, com fa el pressupost federal nord-americà, Europa es dirigeix a un període de baix creixement que farà més greu la crisi del deute.
Perquè el problema avui és el del creixement, i aquesta és la veritable preocupació dels inversors. L'austeritat té un preu, que és la reducció de la demanda. Les exportacions alemanyes als seus socis europeus flaquegen perquè per exportar algú hauria de poder importar, la locomotora alemanya s'està parant i el creixement de la zona euro es debilita perillosament. I fins i tot la mateixa Christine Lagarde des de l'FMI ens adverteix del risc que sacrifiquem el creixement a l'altar de la reducció del dèficit, no sigui que el malalt es mori abans de curar-se.
Publicat a El Periodico
posted by Joan Ferran @ 5:49 p. m.
<< Home