MONTILLA CARTA...DURAN SERMÓ I A LA MUNTANYA
Per valorar la reforma constitucional proposada pel Govern espanyol.
Carta del primer secretari del PSC, José Montilla, a la militància
Amigues i amics, companyes i companys
Acabem el breu parèntesi d’estiu i ens disposem a reprendre el ritme de treball del nostre partit. Tenim molta feina, moltes coses a fer. I les hem de fer en circumstàncies no pas fàcils, certament.
Estic segur que molts de vosaltres haureu viscut amb neguit les darreres decisions sobre la reforma constitucional. La perplexitat i preocupació que aquesta reforma desperta són comprensibles. Massa preguntes al voltant de la urgència, del contingut i del procediment. També dubtes de la seva eficàcia. Però la seva aplicació és ara tan necessària com urgent i inevitable. En aquest clima cal fer molta pedagogia, i per això vull compartir amb vosaltres la meva reflexió.
Ho he dit en públic, i us ho vull reiterar: crec que aquesta decisió requeria més reflexió interna, més complicitat política (i no només amb el PP) i, sobretot, més explicació als ciutadans i ciutadanes. Una explicació franca i sincera que tothom hauria entès i molts haurien respectat. Així ho he expressat en la reunió de la nostra Comissió Executiva. Així ho he expressat també a les reunions i converses que he mantingut amb els responsables del Govern i del PSOE.
La situació econòmica a Europa i als EEUU és complicada, ja ho sabeu. I aquesta situació, que ha afectat especialment Grècia, Irlanda i Portugal, amenaça les emissions de deute públic d’Itàlia i d’Espanya, com hem vist aquest estiu. Emetre deute públic és vital per fer front als pagaments. I el fet que en els mercats financers (que són qui ens presten els diners) s’hagi produït una escalada dels interessos, limita extraordinàriament la nostra capacitat econòmica. Per això, i després de negociacions llargues i tenses s’ha aconseguit que el BCE compri deute sobirà d’Espanya i d’Itàlia i s’hagi produït una contenció del diferencial als mercats financers internacionals (la prima de risc). Però aquest compromís del BCE, avalat pels països centrals de l’euro, exigeix mesures de garantia pel que fa al control del dèficit públic a Espanya. Per això, el President Rodríguez Zapatero ha posat en marxa aquesta modificació constitucional.
El pitjor que ens ha passat aquests dies, per l’absència de l’explicació franca i sincera que he esmentat, és que s’ha generat una gran confusió. Per ignorància i, en alguns casos, per mala fe.
Hem sentit que aquesta reforma constitucional limita les possibilitats de despesa de les administracions públiques i, per tant, les polítiques socials. No és cert. La reforma limita el dèficit, no la despesa. Les administracions poden fer la despesa que vulguin amb els diners que els proporcionin els impostos. Nosaltres volem garantir la continuïtat de la despesa social, com hem fet fins ara i en els moments més difícils. Però per fer polítiques socials cal disposar dels recursos. Defensar l’Estat del Benestar passa per fer-lo sostenible i eficient. El que no podem fer és gastar el que no tenim, a risc de no poder retornar els nostres deutes o a risc d’hipotecar el futur de les noves generacions i el present dels sectors més vulnerables de la nostra societat d’avui, per falta de recursos.
S’ha dit que la reforma impedeix l’endeutament i que, per tant, no es podran fer polítiques de despesa a llarg termini, com és el cas de les infraestructures. No és veritat. Limitarà el dèficit, però és que un increment continuat del dèficit faria impossible pagar el deute. També cal tenir present que els que ens deixen els diners (mercats o BCE) volen garanties que al seu venciment (després del 2020, en molts casos) els pagarem. I són molts els milers de milions que encara necessitem demanar abans de finals d’any.
Amigues i amics, la situació excepcional reclama mesures excepcionals. I no podíem esperar. La urgència és tan necessària com la reforma. Per això, tot i que aquest procediment és sobtat i accelerat, és just el que ens cal en aquests moments: una resposta ara, no d’aquí uns mesos. Si fem la reforma de la Constitució però mantenim la incògnita de la ratificació en referèndum, la desconfiança tornarà, els tipus d’interès del deute pujaran i les conseqüències poden ser catastròfiques.
Si no fos urgent, no s’hauria de fer amb aquesta celeritat. Posposar la seva efectivitat a l’aprovació en referèndum és tant com convertir-la en inútil. Seria una gran irresponsabilitat.
La Constitució no preveu l’obligatorietat del referèndum en aquest cas, malgrat que alguns dels nostres adversaris polítics ho defensin per simple i groller interès electoral. La raó més important per no fer-ho, és que endarrerir l’entrada en vigor de la modificació, mantenint la incertesa, ens costaria a tots molts diners en interessos o altres conseqüències pitjors (recordem el que ha passat a Grècia, Irlanda, Portugal… encara que la nostra situació és diferent). Per altra banda, convé no oblidar que per un tema més important i de més cessió de sobirania com ho va ser la pèrdua de la pesseta i l’adopció de l’euro, no va haver-hi referèndum.
S’ha dit, també, que aquesta reforma limita el nostre autogovern, la “nostra sobirania”!! És que encara no ens adonem que aquest concepte de sobirania ja no existeix? És que no recordem que la construcció d’Europa és una cessió de sobirania?? Tots els països europeus fem exercicis de cessió de sobirania. És més, recordem-ho un cop més: d’aquesta crisi no ens en sortirem bé si no és reforçant els mecanismes de presa de decisió europeus. Nosaltres volem més política econòmica europea. Més solidaritat interna. Més coordinació. I més polítiques conjuntes que ajudin a recuperar l’activitat econòmica, a crear llocs de treball i a fer d’Europa un espai econòmic i social just i modern.
Aquesta crisi financera i econòmica està sacsejant totes les estructures i és d’una duresa extrema per a aquells que pateixen les seves conseqüències. Mentre treballem per dissenyar nous mecanismes de control financers per fer-los més transparents, més europeus i socialment més justos; mentre treballem per recuperar la creació de riquesa i d’ocupació; mentre treballem per abordar una inevitable i necessària reforma fiscal… mentre fem tot això, no podíem quedar escanyats per la insolvència o situats fora de l’espai monetari europeu.
Sóc molt conscient de la pressió mediàtica, política i social que patim tots. Però davant d’això el que hem de fer és ser clars. Explicar-nos, dient la veritat, amb la franquesa necessària per dir que aquests canvis són per fer possible la recuperació i el creixement. Us demano coratge i confiança. Us vull dir, en aquest sentit, que el paper d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat clau en aquest procés. La fórmula adoptada és prou flexible i respectuosa com per facilitar la continuïtat de les nostres polítiques socials.
Si som capaços de guanyar aquest debat, si els nostres electors i electores reben les explicacions i ens comprenen, haurem fet un pas de gegant de cara a les eleccions del 20-N.
José Montilla
Primer secretari del PSC
Carta del primer secretari del PSC, José Montilla, a la militància
Amigues i amics, companyes i companys
Acabem el breu parèntesi d’estiu i ens disposem a reprendre el ritme de treball del nostre partit. Tenim molta feina, moltes coses a fer. I les hem de fer en circumstàncies no pas fàcils, certament.
Estic segur que molts de vosaltres haureu viscut amb neguit les darreres decisions sobre la reforma constitucional. La perplexitat i preocupació que aquesta reforma desperta són comprensibles. Massa preguntes al voltant de la urgència, del contingut i del procediment. També dubtes de la seva eficàcia. Però la seva aplicació és ara tan necessària com urgent i inevitable. En aquest clima cal fer molta pedagogia, i per això vull compartir amb vosaltres la meva reflexió.
Ho he dit en públic, i us ho vull reiterar: crec que aquesta decisió requeria més reflexió interna, més complicitat política (i no només amb el PP) i, sobretot, més explicació als ciutadans i ciutadanes. Una explicació franca i sincera que tothom hauria entès i molts haurien respectat. Així ho he expressat en la reunió de la nostra Comissió Executiva. Així ho he expressat també a les reunions i converses que he mantingut amb els responsables del Govern i del PSOE.
La situació econòmica a Europa i als EEUU és complicada, ja ho sabeu. I aquesta situació, que ha afectat especialment Grècia, Irlanda i Portugal, amenaça les emissions de deute públic d’Itàlia i d’Espanya, com hem vist aquest estiu. Emetre deute públic és vital per fer front als pagaments. I el fet que en els mercats financers (que són qui ens presten els diners) s’hagi produït una escalada dels interessos, limita extraordinàriament la nostra capacitat econòmica. Per això, i després de negociacions llargues i tenses s’ha aconseguit que el BCE compri deute sobirà d’Espanya i d’Itàlia i s’hagi produït una contenció del diferencial als mercats financers internacionals (la prima de risc). Però aquest compromís del BCE, avalat pels països centrals de l’euro, exigeix mesures de garantia pel que fa al control del dèficit públic a Espanya. Per això, el President Rodríguez Zapatero ha posat en marxa aquesta modificació constitucional.
El pitjor que ens ha passat aquests dies, per l’absència de l’explicació franca i sincera que he esmentat, és que s’ha generat una gran confusió. Per ignorància i, en alguns casos, per mala fe.
Hem sentit que aquesta reforma constitucional limita les possibilitats de despesa de les administracions públiques i, per tant, les polítiques socials. No és cert. La reforma limita el dèficit, no la despesa. Les administracions poden fer la despesa que vulguin amb els diners que els proporcionin els impostos. Nosaltres volem garantir la continuïtat de la despesa social, com hem fet fins ara i en els moments més difícils. Però per fer polítiques socials cal disposar dels recursos. Defensar l’Estat del Benestar passa per fer-lo sostenible i eficient. El que no podem fer és gastar el que no tenim, a risc de no poder retornar els nostres deutes o a risc d’hipotecar el futur de les noves generacions i el present dels sectors més vulnerables de la nostra societat d’avui, per falta de recursos.
S’ha dit que la reforma impedeix l’endeutament i que, per tant, no es podran fer polítiques de despesa a llarg termini, com és el cas de les infraestructures. No és veritat. Limitarà el dèficit, però és que un increment continuat del dèficit faria impossible pagar el deute. També cal tenir present que els que ens deixen els diners (mercats o BCE) volen garanties que al seu venciment (després del 2020, en molts casos) els pagarem. I són molts els milers de milions que encara necessitem demanar abans de finals d’any.
Amigues i amics, la situació excepcional reclama mesures excepcionals. I no podíem esperar. La urgència és tan necessària com la reforma. Per això, tot i que aquest procediment és sobtat i accelerat, és just el que ens cal en aquests moments: una resposta ara, no d’aquí uns mesos. Si fem la reforma de la Constitució però mantenim la incògnita de la ratificació en referèndum, la desconfiança tornarà, els tipus d’interès del deute pujaran i les conseqüències poden ser catastròfiques.
Si no fos urgent, no s’hauria de fer amb aquesta celeritat. Posposar la seva efectivitat a l’aprovació en referèndum és tant com convertir-la en inútil. Seria una gran irresponsabilitat.
La Constitució no preveu l’obligatorietat del referèndum en aquest cas, malgrat que alguns dels nostres adversaris polítics ho defensin per simple i groller interès electoral. La raó més important per no fer-ho, és que endarrerir l’entrada en vigor de la modificació, mantenint la incertesa, ens costaria a tots molts diners en interessos o altres conseqüències pitjors (recordem el que ha passat a Grècia, Irlanda, Portugal… encara que la nostra situació és diferent). Per altra banda, convé no oblidar que per un tema més important i de més cessió de sobirania com ho va ser la pèrdua de la pesseta i l’adopció de l’euro, no va haver-hi referèndum.
S’ha dit, també, que aquesta reforma limita el nostre autogovern, la “nostra sobirania”!! És que encara no ens adonem que aquest concepte de sobirania ja no existeix? És que no recordem que la construcció d’Europa és una cessió de sobirania?? Tots els països europeus fem exercicis de cessió de sobirania. És més, recordem-ho un cop més: d’aquesta crisi no ens en sortirem bé si no és reforçant els mecanismes de presa de decisió europeus. Nosaltres volem més política econòmica europea. Més solidaritat interna. Més coordinació. I més polítiques conjuntes que ajudin a recuperar l’activitat econòmica, a crear llocs de treball i a fer d’Europa un espai econòmic i social just i modern.
Aquesta crisi financera i econòmica està sacsejant totes les estructures i és d’una duresa extrema per a aquells que pateixen les seves conseqüències. Mentre treballem per dissenyar nous mecanismes de control financers per fer-los més transparents, més europeus i socialment més justos; mentre treballem per recuperar la creació de riquesa i d’ocupació; mentre treballem per abordar una inevitable i necessària reforma fiscal… mentre fem tot això, no podíem quedar escanyats per la insolvència o situats fora de l’espai monetari europeu.
Sóc molt conscient de la pressió mediàtica, política i social que patim tots. Però davant d’això el que hem de fer és ser clars. Explicar-nos, dient la veritat, amb la franquesa necessària per dir que aquests canvis són per fer possible la recuperació i el creixement. Us demano coratge i confiança. Us vull dir, en aquest sentit, que el paper d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat clau en aquest procés. La fórmula adoptada és prou flexible i respectuosa com per facilitar la continuïtat de les nostres polítiques socials.
Si som capaços de guanyar aquest debat, si els nostres electors i electores reben les explicacions i ens comprenen, haurem fet un pas de gegant de cara a les eleccions del 20-N.
José Montilla
Primer secretari del PSC
posted by Joan Ferran @ 6:28 p. m.
.jfif)
<< Home