DE VALENTI ALMIRALL A MONTEBOURG...

PER UNA NOVA ESQUERRA

El XII congres del PSC ja és aquí i ,fins ara, la principal noticia que ha transmès a la ciutadania, amb ressò en els mitjans de comunicació, ha estat la travessa per esbrinar qui serà el primer secretari que substitueix a José Montilla. Qui formarà part del nou nucli dirigent? No obstant, i en honor a la veritat, cal dir que Miquel Iceta s’ha esforçat –més que altres- en fer un diagnòstic acurat de la situació del socialisme català. Ha explicat i avançat propostes en una direcció unitària per tal de redefinir mètodes de treball i triar futurs candidats mitjançant unes eleccions primàries obertes a tothom. Aquesta actitud constructiva l’honora . No és menys cert que els altres candidats que han aflorat fins ara han fet intenses “tournée” per tot el territori explicant les seves idees i virtuts directives. Però, malgrat tot, el missatge tramès, per uns i altres, a la societat del país continua essent difús, inconcret i confús. El ciutadà troba “más de lo mismo”.Això si, adobat amb més o menys pebre vermell, condimentant amb espècies diferencials respecte el PSOE o introduint l’ enganyós debat del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Hi ha , fins i tot , qui només està preocupat – sense ubicar-ho espacialment- en ocupar un discutit i suposat “centre “polític.
Modestament crec que la majoria dels ciutadans ,que algun cop han dipositat la confiança en els socialistes, els interessa molt poc aquestes qüestions. Més aviat penso que tanta subtilesa els confon. Sospito que la seva pregunta és molt més directa, simple i concreta. A saber:
-Pensa el PSC exercir decididament de partit d’esquerres, o no?
En cas afirmatiu això voldria dir recuperar, com a eix central de la seva política, la defensa decidida i constant de les queixes del carrer, dels febles. Atur, rebuig als excessos de la banca i els mercats, per la transparència, contra les injustícies socials. Això vol dir també recuperar el joc democràtic en el sentit més ampli del tema situant la política per sobre els dictats dels mercats i els especuladors. Treballar i lluitar per un sistema que generi benestar per la majoria dels ciutadans. Fer pagar als que més tenen. Confeccionar una proposta política que sancioni les deslocalitzacions d’ empreses. Combatre el discurs neoliberal impulsant mesures de proteccionisme ecològic i de control estatal del sistema financer...
La crisi econòmica ha ferit de mort les receptes de la socialdemocràcia europea. Avui està en qüestió la seva capacitat per fer front a l’ ofensiva conservadora i a la crisi. El ciutadà, el treballador, les classes mitjanes esperen del socialisme democràtic fidelitat als seus postulats i no justificacions benvolents i compassives envers els que propugnen privatitzacions a dojo i retallades a l’ engròs. Molts progressistes volen saber si la nostra principal preocupació és la del carrer o be la dels passadissos de la gestió administrativa. Crec modestament que en aquest XII congrés els socialistes catalans hauríem d’ interioritzar molt més les noves aportacions de l'esquerra francesa - per exemple- d’ Arnaud Montebourg que les velles, conegudes i discutides divagacions del segle XIX entorn a qui som i d’ on venim.