LES PARAULES DE DURAN LLEIDA....

ES NECESSITA ESTADISTA

Josep Antoni Duran i Lleida ha esdevingut la més gran Celestina que ha parit la política espanyola dels darrers vint-i-cinc anys. Ho dic amb respecte i sense doble intenció. Deixant de banda consideracions d’ estètica personal, i caràcter, cal reconèixer que el dirigent democristià és un dels homes que millor s’ha mogut entre bastidors. Té fama de mediador , de missatger dels deus, de pactista i persona de seny quan altres el perden. No sé en nom de qui ha interpel•lat parlamentàriament el president Mariano Rajoy. El vaig escoltar amb atenció mentre parlava des del seu escó del Congres dels Diputats. El seu posat i el seu to em varen cridar l’atenció. Va pronunciar les seves paraules amb afectació, amb una dosi de suficient transcendència però sense caure en l’ exageració. Confesso que no tinc clar si l’orador que veia per la petita pantalla de la tele era el portaveu parlamentari de CiU, el líder d’Unió Democràtica o un home sol atabalat per les circumstancies que viu el país. Sincerament, no ho sé. La capacitat del personatge en qüestió per fer tots els papers de l’auca és prou coneguda. Tant és així que un dels diaris més durs de la caverna mediàtica duia en portada un munt de fotografies d’en Duran cada una d’elles amb un subtítol diferent: Federalista, independentista, espanyolista.... Però avui l’adaptabilitat al medi no és el tema que ens ocupa.

Ja fa temps que determinats sectors actius i influents de la societat catalana i espanyola estan reclamant que algú faci ‘Política’ amb majúscules d’una punyetera vegada. Avui ho reclamen un munt d’editorials i columnes d’articulistes de diferents tendències i colors. A les tertúlies els opinadors no paren de demanar-ho per activa i per passiva. A les cartes al director se’n fa ressò i a la xarxa també. Els ciutadans volen que algú mogui fitxa. L’atmosfera comença a enrarir-se i hi ha gent que la troba asfixiant, si més no d’una monotonia empobridora. Per reblar el clau un seguit de petits incidents s’afegeixen a la gresca per completar el panorama. Aquí no ajuden gens les paraules d’ Albert Pla, la censura de la foto torera ni les bestieses del senyor De los Santos. Tot això es sobrer perquè l’olla no para de bullir i al final prendrem mal.

Doncs bé, des de la meva profunda i tradicional discrepància política amb Duran Lleida vull afirmar – encara que només sigui en aquesta ocasió- que l’enfoc de l’educada pregunta amb reflexió que va adreçar Duran a Rajoy passarà al anals de la història. Va ser d’antologia. Va servir per reclamar i reivindicar el noble nom de la política i la seva capacitat per resoldre problemes. Va servir per posar en evidència el perniciós immobilisme hieràtic que gasta don Mariano i la seva incapacitat de resposta. Va servir per demostrar que encara queda gent sensata al Congres capaç de destil•lar bona política. L’habilitat de Duran va raure en ser capaç d’alertar de les conseqüències sense amenaçar, de reclamar reflexió sense despertar els monstres adormits. La pregunta de Duran Lleida va ser doblement valenta perquè assenyalava problemes reals i , a l’hora, explicitava el seu posicionament i criteri personal.

Insisteixo , des de la discrepància política que em separa del líder d’Unió, he d’afirmar sense embuts que la persona més propera a allò que entenem per ser ‘un estadista’ va ser ,sens dubte, Duran Lleida. I vostès es preguntaran: I els altres?...’No saben ,no contestan’ En aquest país, amics meus, potser sobren agitadors i falten estadistes..