CiU, retrets i desamor

Diuen que la confiança fa fàstic i que el pas del temps refreda les passions més intenses. Potser sí, no serè jo qui desvetlli els secrets de parella existents entre Convergència i Unió Democràtica. No. A hores d’ara ha perdut rellevància saber si aquest matrimoni és fruit de l’amor o de la conveniència. Tant se val. El cert és que un dels socis –Unió- passa per un mal moment a tots els nivells. Aquest partit, i la seva gent, han estat sotmesos a múltiples pressions: polítiques, judicials, econòmiques... Un reguitzell continu d’afers escabrosos ha dipositat sobre la històrica formació democratacristiana el tuf del pecat, de la sospita. I per si no n’hi hagués prou, cau sobre ells el menysteniment i la desconfiança que els projecten les noves elits convergents. Aquest clima enrarit repercuteix en la praxi política de la coalició. Els d’Unió estan deprimits; intenten sortir de l’atzucac, però els socis no els deixen. Vegem: és lògic tenir un polític de primer rengle com Duran i Lleida fent música d’acompanyament? Tan sobrada va la coalició? Doncs no. Precisament una de les mancances principals del nacionalisme conservador és no poder presentar públicament rostres amb discursos sòlids i consistents. Artur Mas coixeja pel radicalisme cantellut d’en Felip Puig. És raonable desaprofitar allò que es posseeix? La relació entre Unió i Convergència s’ha rovellat, ja no rutlla, no hi ha confiança ni sintonia. Estan en temps de retrets i desamor. Episodis que han aflorat recentment –les baralles per les llistes municipals- no són més que les puntes d’un iceberg. Al Parlament, el divorci també és evident. Probablement ha arribat l’hora, per a uns i altres, de mirar el que poden fer separadament, què són i què pretenen. Solament així, coneixent les forces i els espais propis, podran trobar noves i sinceres parelles de ball.