El blog d'en Joan Ferran

21.11.05

Reflexions jornades "Societat i Partit"


Com a fruït del debat de les jornades Societat i Partit em sembla prou interessant el recull i les reflexions fetes per l’Ignasi Camós que aquí adjunto.

CAP A UNA NOVA FORMA D’ORGANITZACIÓ I DE RELACIÓ DELS PARTITS POLÍTICS AMB LA SOCIETAT

DEMOCRÀCIA I PARTITS POLÍTICS

Tot i que ningú o gairebé ningú qüestiona la importància dels partits polítics en les societats democràtiques sí que s’ha posat en entredit, en els darrers anys, el rol d’aquests com a instruments per arribar a l’ideal constitucional de la representació de la societat formant i manifestant la voluntat popular i essent un instrument fonamental per a la participació política.

Cal recuperar el concepte mes noble de fer política i, per això, no solsament hem de ser conscients de l’estat actual en que es trobem, sinó que cal saber esbrinar quines han estat les causes del descrèdit que patim per tal d’afrontar-les i tornar, d’aquesta manera, a recuperar la confiança de la ciutadania cap a la acció política. Si tenim clar d’on venim i cap a on volem anar, si tenim la valentia d’acceptar las crítiques que són justes i veure el perquè de la desafecció social vers la política podrem encarar el repte de recuperar i posar en valor el concepte més noble de la política, i tornar a gaudir de la confiança i recolzament de les persones i de la societat.


Avui dia presenciem una certa crisi de legitimitat del sistema de partits polítics que resulta d’una combinació complexa, dominada per un creixement important del pes en opinió dels moviments socials (que a la vegada critiquen el funcionament dels partits, i assumeixen veus d’opinió política), la visió negativa que, a vegades, té la ciutadania dels partits polítics, especialment, del seu funcionament i de les seves dinàmiques internes han alimentat aquest debat en torn al paper dels partits polítics com a instruments per a transformar la societat, i el poc ressò (excepte en el propi acte electoral) que té l’actuació dels partits (militància, mítings, etc...).

Creiem, per això, necessari defensar, des d’un primer moment i de forma taxativa que la democràcia necessita d’un instrument com són els partits polítics ja que aquests són els elements essencials per canalitzar les inquietuds polítiques i/o necessitats de la ciutadania vers els representants electes actuals i futurs. Política i societat són una mateixa cosa en tot sistema democràtic. Els partits no som simples intermediaris, sinó que busquem aliats a la societat per generar consens social entorn d’uns projectes nascuts al sí dels partits i busquem la complicitat dels nostres representants electes per aplicar les polítiques que han tingut el seu origen en un projecte partidista

Allunyats, així doncs, dels discursos que es recolzen en la defensa d’alternatives als partits polítics partint de la premissa que aquest són inservibles, sí que sembla necessari, des d’una defensa ferma dels partits com a instruments vàlids, fer una reflexió crítica en torn a la manca d’adaptació de les estructures i funcionament als canvis esdevinguts en la societat durant el segle passat .

En una societat com l’actual en la que la ciutadania porta un cert temps girada d’esquenes al voltant dels partits polítics ja que no hi creuen en els partits ni en els polítics en general, al menys tal i com s’ha conformat l’imaginari envers la participació política i així es posa de manifest en els sondejos d’opinió, on sovint apareixen els partits polítics com la pitjor institució valorada, no podem defugir el debat en torn a aquesta qüestió per tal de prendre mesures que, realment, apropi els partits polítics a la ciutadania.

La nostra tradició democràtica, la nostra defensa permanent dels valors de llibertat, igualtat, solidaritat i justícia social són, sens cap mena de dubte les nostres senyes d’identitat i un bagatge suficient per a situar-nos en una posició privilegiada davant d’aquest repte, davant de la transformació del partit per connectar amb la societat a la que representem.

¿Quines són algunes de les causes d’aquest desencís entre la ciutadania i els partits polítics? Sembla que poden ser moltes les raons i molt variats els motius pels quals s’ha produït aquest distanciament entre la societat i els partits polítics, però més enllà dels elements conjunturals com ara el casos de corrupció que hem viscut i hem patit i que, en certa mesura, hem sabut combatre, malgrat que sembla que no ho hem explicat suficientment, mitjançant la introducció de normes i principis d’ètica en el comportament i les accions polítiques, tot i que no estem lliures de què en algun moment determinat pugui aparèixer comportaments particular de persones que utilitzen l’espai d’acció política i la confiança dipositada amb ells per a comportar-se inadequadament. Cas, però, que això succeeixi es d’esperar que sapiguem actuar de forma decidida i expeditiva distanciant-nos d’aquests comportaments impropis de l’acció política com a servei públic. A més existeixen raons de fons.

Així, podríem considerar, en primera instància, que l’allunyament entre la ciutadania i els partits polítics deriva, en part, de la pròpia estructura fundacional de les organitzacions polítiques. Estructures pensades per una societat en fase d’industrialització molt allunyada dels sistemes actuals de participació mantenint encara una estructura rígida i tancada pròpia del segle XIX per a fer front al repte del segle XXI.

Els canvi viscuts en l’estructura social des de la industrialització fins a l’actual societat del coneixement hauria d’haver estat acompanyat d’un canvi en l’estructura dels partits polítics per tal d’adaptar-los a les noves relacions socials, canvi que encara no sembla que s’hagi produït en tota la seva intensitat.

Adaptar el partit a la realitat actual i a formes més innovadores de participació interna i externa no significa només fer una aposta per l’ús dels avenços tecnològics o, el que és el mateix, afavorir els processos de participació on line (Internet, SMS, xats). Això forma part de l’adequació al temps actual i per això cal fer un ús intel·ligent d’aquest instruments de difusió de comunicació «global» per a difondre els nostres ideals, la nostra forma de transformar la societat i l’exercici de l’acció política.

És necessari introduir noves formes d’aproximació que combinin aspectes de reforç de la legitimitat amb noves formes de fer política, un nou liderat social i polític, una perspectiva estratègica i anticipadora en relació als nous reptes, una vocació de transparència, i visibilitat de l’acció política i convicció en la lluita per defensar uns valors que reposicionin el partit en un nou context de liderat social

Per altra banda, també és motiu d’un cert distanciament entre la ciutadania i els partits polítics més enllà de l’estructura d’aquests la dinàmica de funcionament dels partits polítics.

La manca, en molt casos, de transparència en la presa de decisions, els dèficits de democràcia interna existents i fins i tot els mecanismes poc depurats de l’elecció dels que han d’optar a ser representants polítics, i de relleu d’aquests, han transmès cap a la ciutadania una imatge dels partits polítics semblant a la d’una màquina electoral, que es percebuda, en molts casos, com un instrument burocratitzat, sense tenir en compte, el valor afegit que han representat històricament els partits polítics com a instruments que canalitzen les demandes i inquietuds de les persones per a canviar la societat.

Sense cap mena de dubte, la imatge que hem transmès, en determinats moments, davant dels ciutadans, ha estat més lligada a la discussió, al voltant de les persones que han d’ocupar els càrrecs institucionals i/o orgànics, que no pas al voltant del debat de les idees i dels projectes polítics desvirtuant, d’aquesta manera, el debat ideològic que és un dels grans valors essencials dels partits polítics.

S’ha donat la imatge, o al menys l’opinió pública així ho ha percebut i ho ha transmès, que les batalles internes han deixat de ser batalles ideològiques i han passat ha ser només batalles pel repartiment del poder i dels càrrecs, relegant, en un segon terme el debat de les idees i dels valors que antuvi formen part essencial del dinamisme dels partits polítics.

Aquest fenomen s’ha completat amb el fet que, en molts casos, els partits i els càrrecs electes han acabat delegant ja sigui de forma activa o per una certa passivitat l’exercici de l’acció política als tècnics o, fins i tot, han estat els mateixos polítics els que han deixat de fer política per a convertir-se en gestors d’allò públic provocant una certa desideologització de l’acció política, de la pressa de decisions.

Paral·lelament a aquesta desideologització del discurs i del missatge s’ha fet massa èmfasi en la gestió i els resultats en termes de rendiment electoral, com si aquesta fos la finalitat en lloc de ser el mitjà per a canviar la societat. La gestió no es un objectiu, sinó un instrument per a introduir les reformes i el canvis que la societat demana.

No són pocs els polítics, en aquest sentit, que han deixat l’exercici de l’acció política per a convertir-se en gestors deixant aquest espai buit, al dedicar, una part important del seu temps, a prendre decisions que en la pràctica es podrien entendre com decisions tecnocràtiques.

L’excessiu esbiaixament d’aquesta tendència tot just descrita i el fet de tenir estructures orgàniques dirigides per les mateixes persones que han estat escollits com a representants electes, en molts aspectes, pot convertir-se en un veritable obstacle pel funcionament dinàmic dels partits polítics ja que lluny de reforçar la presa de decisions polítiques de forma col·lectiva des d’una visió ideològica s’han convertit en òrgans de discussió de l’estratègia política supeditada als interessos del govern.

Sembla, així doncs, necessari establir un model de desenvolupament compartit però amb marges que preservin la identitat i les responsabilitats singulars entre el govern, la administració i els partits polítics, ja que això ha provocat que els partits polítics renunciïn al lideratge social i deixin de ser l’aliat més ferm de les institucions i del govern i passin a desenvolupar un paper d’espectador passiu cedint l’espai propi a altres institucions mancades de la legitimitat que tenen els partits polítics.

El desig de guanyar eleccions i la necessitat de refermar els lideratges ha comportat una pèrdua de valor de la militància i de l’afiliació convertint-los, quan disposen de la informació necessària, en simples transmissors o propagadors dels missatges dels partits polítics.

El paper de la militància activa ha passat a un segon pla i només es fa imprescindible comptar amb el seu suport per a participar en les campanyes electorals i/o els actes polítics.

La desconnexió entre militància de base i responsables polítics és cada cop més gran ja que mentre que els segons es dediquen a l’acció política molt condicionats per la necessitat de centrar els seus esforços i temps a aquesta activitat, els militats i/o simpatitzant acaben per no trobar espais on les seves reivindicacions, queixes i inquietuds puguin ser escoltades, debatudes i preses en consideració quan aquests són els veritables coneixedors del territori i, sovint, portaveus del que pensa la ciutadania.

Fins i tot s’aprecia un important dèficit en la transmissió d’informació al voltant del perquè es duu a terme una determinada política o iniciativa entre els dirigents dels partits polítics i els seus militants i/o simpatitzants dificultant, d’aquesta manera, que aquests puguin actuar com a canals de difusió i defensa de l’acció política.

Cal, per aquest motiu, encetar un debat ampli sobre el paper de la militància i dels afiliats i de les nostres estructures territorials ja que s’aprecia una certa i evident pèrdua d’identitats d’aquest elements que durant un temps molt considerable han donat sentit i significat al fet de pertànyer a un determinat partit polític.
Aquest debat sobre el valor i sentit de la militància, a més, ha de posar sobre la taula la discussió sobre l’ús que fem de les tecnologies de la informació, la conciliació de la vida personal, professional i política, i la necessitat d’impulsar mesures per facilitar la participació de les dones i els joves. Caldria per la seva part, obrir el debat, si s’escau, sobre la necessitat de procedir a una transformació de les nostres estructures, en especial, de les agrupacions per tal de fer-les més obertes a la ciutadania i un espai de participació real de la militància i dels simpatitzants.

Sembla del tot imprescindible modernitzar el nostre partit sense que en cap cas això suposi renunciar als nostres valors. Cal apostar per fer-lo més àgil, més viu, més proper a la militància i a la ciutadania, més democràtic, més transparent, amb una clara vocació i visibilitat de liderat i que realment exerceixi la funció d’intermediació de les demandes socials convertint-les en demandes polítiques que acabin dins de l’acció de govern.

Parlar de Democràcia i partit significa parlar també de dues coses diferents però necessàries com son la democràcia interna i la transparència en les institucions evitant el partidisme i la defensa de les persones per sobre de les idees i els valors.

Cal evitar la sensació que sovint té la societat de què els partits i els representants electes i, especialment, els líders només es canvien quan hi ha una desfeta electoral quan no s’assoleix un determinat objectiu electoral ja que converteixen els partits polítics en instruments funcionals l’objectiu del qual és només guanyar eleccions i mantenir-se en el poder.

Caldria impulsar i defensar l’existència d’instruments democràtics que permetin la rellevància en qualsevol dels casos al marge dels resultats electoral i que sigui fàcil i no pas traumàtic que es puguin produir canvis fins i tot en períodes entre eleccions.

En ocasions s’ha discutit al voltant de per què les persones més brillants i aptes per ocupar certs càrrecs orgànics i institucionals aquells que requereixen coneixements contrastats no s’apropen als partits polítics o per què aquests ciutadans no opten per l’exercici de l’acció política. Segurament això es produeix, en part, fruit del desencís entre participació política i la societat, i per la manca de dignificació que té l’exercici de l’acció política i de la militància política dins del conjunt de la societat fruït, en part, de la nostra cultura històrica (anarcofranquista).

No cal centrar els esforços en resoldre aquesta qüestió ja que excedeix del paper propi dels partits polítics però si que sembla necessari fer un esforç clar per, d’una banda, evitar la professionalització de la política garantint que tothom assumeix la participació política activa com una tasca transitòria fomentant un efectiu relleu dels dirigents i polítics mitjançant la limitació efectiva de mandats, la no acumulació de càrrecs i, d’una altra banda, triant segons el perfil professional i personal a les persones més aptes per cada un dels càrrecs, evitant, l’excés d’amiguisme, clientelisme i les diferents quotes, més enllà de les estrictament necessàries per a assolir algun dels objectius marcats com ara la paritat, la no discriminació etc.


MOVIMENTS SOCIALS I PARTITS POLÍTICS.


L’auge i importància dels moviments socials (ONG’s, associacions, plataformes, fòrums, etc.,), cada cop més integrats en la dinàmica de la participació ciutadana ha guanyat terreny als partits polítics pel que fa a la sintonia amb la ciutadania havent-se convertit, en molt casos, en els interlocutors d’aquests i mantenint, fins i tot, una actitud incomprensiblement bel·ligerant envers els partits polítics.

Els moviments socials s’han aprofitat de la pèrdua de credibilitat dels ciutadans respecte als partits polítics per guanyar terreny en el camp de les reivindicacions i de les idees als partits polítics i s’han valgut del fet què els partits han renunciat a un cert grau d’exercici del lideratge social i els ciutadans han canalitzat les seves inquietuds, tal i com ha quedat palès en esdeveniments recents (manifestacions contra la Guerra d’Iraq ; la resposta de la ciutadania davant la reacció del govern del Partit Popular després de l’atemptat de 11-M . I com es demostra ara amb les diferents mobilitzacions sectorials – transportistes , pescadors , ... – pels preus dels carburants) mitjançant altres d’altres mecanismes que no són els partits polítics.

En gran part, els moviments socials han emergit com a conseqüència directa no només de l’allunyament del binomi partit-societat, sinó també de la incapacitat que els partits han manifestat per a convertir-se en una alternativa un contrapoder al neoliberalisme com a pensament únic que, entre els seus objectius s’hi troba la negació de l’esquerra política com a alternativa o opció ideològica i, fins i tot, s’ha apropiat a la seva manera d’alguns valors definitoris de l’esquerra com ara la justícia o la igualtat.

Hem de tenir en compte que, en certa mesura, l’auge dels moviments socials i, en especial, de les ONG’s ha estat degut a la voluntat de certes ideologies (neoliberalisme) de deixar de banda l’acció política dirigida cap els més febles i el més necessitats traspassant i/o delegant les accions a desenvolupar en aquest àmbit als moviments socials, debilitant el pes i el paper de les institucions governamentals, subjectes al control democràtic de la ciutadania, i desdibuixant el concepte del drets socials així com el compromís a favor del repartiment de la riquesa, deixant que sigui el mercat el que determini qui i com s’ha de desenvolupar el sistema econòmic.

No obstant això, cal posar de manifest que, en molt casos, els moviments socials, presenten els mateixos dèficits que generalment s’atribueixen als partits polítics: la manca de transparència, els dèficits de democràcia interna, un grau considerable de burocratització i, fins i tot, la manca de representativitat certa i de suport contrastat.

Tot i destacant l’important paper que aquest hi juguen en la societat actual ja que són instruments necessaris pel desenvolupament del sistema democràtic no poden convertir-se en els nous representants de la societat al·legant que els partits polítics són inservibles i, en molt casos, els generadors de les causes de la seva lluita, malgrat estar mancats de la legitimitat “formal” que si tenen els partits polítics.

Cal així doncs reivindicar l’espai propi dels partits polítics com un espai no transferible ni apropiable ja que, a diferència dels moviments o grups socials, els partits polítics se sotmeten regularment al veredicte de la societat posant de manifest el seu suport social i la seva vulnerabilitat envers la societat a la que representen que periòdicament els jutge i defineix d’aquesta manera el seu grau de suport.

No podem negar que l’espai d’acció dels moviments socials és més nítid i existeixen menys riscos en la seva esfera d’actuació ja que, no només no exerceixen l’acció de govern o aspiren a exercir-la sinó també, perquè, en molt casos, s’han converteixen en maquinàries de reivindicació social, fent seva qualsevol lluita contra el poder establert amb independència dels beneficis socials existents.

Allunyant-nos però d’aquesta posició enfrontada amb els moviments socials cal crear o, si s’escau, reforçar els mecanismes regulars d’interrelació entre els partits polítics i els moviments o grups socials, evitant derivar la relació entre els mateixos a una esfera de caràcter estrictament procedimental o basada exclusivament en relacions exclusivament personals.

Les vies actuals de participació són massa formals, malbaratadores del temps i poc pràctiques i en molts casos presenten una dificultat al creure, tan uns com els altres, que són els únics representants de la societat. Caldria definir unes vies més àgils, informals i pràctiques de relació entre els moviments socials i els partits polítics basades en el respecte mutu i partint del reconeixement pacífic del rol que cadascú hi juga en la societat actual.
S’han d’establir mecanismes que permetin regular la interrelació entre els partits polítics i els moviments socials allunyant-nos del actual sistema de relació en basat de forma casi exclusiva en el manteniment d’unes relacions personals, en molts casos, molt ben cuidades, ja que malgrat la seva consistència són febles en quan a projecte en el seu conjunt i requereixen un esforç per part d’aquells que les alimenten que, en molt casos, no es correspon amb les accions col·lectives que després es prenen.

Hem de partir de la idea de què la societat necessita els partits polítics, malgrat el rebuig que hi és present en una part de la nostra societat donat el seu descrèdit i l’allunyament constant i la desconfiança cap aquests ja que sovint no existeix coherència entre el que els partits diuen i el que fan les institucions que governen, i els partits polítics han de comptar amb els moviments socials com a principals aliats de l’acció política, com a instruments de vinculació directa amb una part de la societat: (la societat organitzada) i és per això que es fa imprescindible millorar els vincles de connexió entre aquests dos tipus de organitzacions sobre la base de la confiança mútua, el respecte i la complicitat en la lluita per un món més just, igualitari i solidari.

Una forma eficaç, sense cap mena de dubte, per a millorar el nostre apropament cap a la ciutadania és l’augment de la nostra presència al carrer per tal que se’ns vegi com un partit realment preocupat pels problemes dels ciutadans i com un partit compromès amb la ciutadania capaç d’estar al capdavant de moltes de les seves reivindicacions i de les lluites socials com a mostra d’apropament real cap a la ciutadania.

Cal tenir molt present que un dels dèficits més grans dels partits polítics com és l’allunyament manifest respecte als joves, dèficit cada cop més preocupant i accentuat, no hi és present en el cas dels moviments socials, tot al contrari, generalment aquests es basen, de forma molt especial, en recollir les inquietuds d’aquest col·lectiu i en saber canalitzar i articular les seves preocupacions oferint-ne una dinàmica i un espai d’acció molt més atractiu del que presenten els partits polítics.

El rebuig que els joves manifesten cap a la militància política no hi és present en el cas dels moviments socials que es nodreixen de molts dels joves inquiets amb la societat que els ha tocat viure.

Hem de defugir de la idea, tants cops assumida i que ens ha servit de coartada per la nostra passivitat, malgrat omplir-nos de molt bones intencions, de què els joves no tenen inquietuds ni esperit de lluita i què ens trobem davant de generacions inactives.

Els joves sí són inquiets i reivindicatius ja que tot i que no estiguem vivint en èpoques passades on els moviments juvenils estaven a la avantguarda de la lluita política i social, en moments d’especial rellevància per a la defensa i reivindicació de qüestions que afecten molt directament als joves i al seu ideari, aquests han demostrat una capacitat de mobilització i de lluita encoratjadora.

El problema no és, doncs, la manca d’interès dels joves per a la lluita política i social, per a la mobilització, per a la reivindicació d’un món més just i d’una altra model de societat, el problema és la manca de sintonia dels partits polítics i, molt especialment del PSC, cap els joves.

Els joves no són contraris a la participació i mobilització social si no que, en molts casos, manifesten una voluntat de no a participar en els partits politics i en les seves estructures i dinàmiques ja que aquestes s’han allunyat del seu sentit originari de lluita de classes i s’han anat burocratitzant a mesura que han anat assumint responsabilitats de govern. Els partits polítics han deixat de ser atractius pels joves ja que aquest no si senten representats pels seus líders ni representants polítics, perquè no hi ha missatges ni accions polítiques dirigides de forma específica a aquest col·lectiu i perquè, en definitiva, les estructures i la dinàmica del dia a dia ofega al jove dins d’una organització que difícilment la sent com a seva.

Els joves el que sovint busquen en nosaltres és un partit coherent que faci allò que promet quan exerceix l’acció de govern. Un partit que atengui les seves necessitats (feina , educació , habitatge) i que sigui realment sensible a les seves lluites i preocupacions. I també que parli amb un llenguatge i amb canals d’informació que els hi són més proper com ara internet. Cal però evitar les temptacions de presentar-nos davants dels joves exclusivament com un producte de marketing per enganxar-los sinó el que cal es reforçar la nostra basant com a partit que amb una tradició, uns valors i una forta experiència institucional ha après a adaptar-se als nous temps, els es escolta i els hi dona respostes concretes a les seves inquietuds quotidianes com ara la precarietat laboral, les dificultats d’emancipació, compra d’un habitatge,etc.,

Mantenint el model actual de partits polítics, la dinàmica i les formes d’organització i mobilització que imperen ens els partits polítics, l’allunyament dels joves envers les estructures dels partits deixarà de ser una cosa conjuntural per a convertir-se en un problema greu i estructural de difícil solució.
.
Urgeix doncs, replantejar-nos, mot seriosament i de forma immediata la nostra relació amb els joves dins i fora del partit, i en aquest sentit, el paper que hi juguen els moviments socials com a pol d’atracció cap a aquest col·lectiu és un bon exemple de bona pràctica.


SINDICATS I PARTITS POLÍTICS.


Les relacions entre el partit i els sindicats, especialment, en el nostre cas ha estat marcada per un cert moviment oscil·lant a nivell històric, de tal manera que si bé durant un època determinada els sindicats han estat una certa corretja de transmissió dels partits polítics a partir d’un ideari comú, durant la dècada dels anys 80 hem assistit a un cert distanciament, una certa ruptura per tal de defensar un espai d’autonomia propi d’aquestes dues institucions.

A diferencia d’èpoques passades en els sindicats actuals hi ha una marcada pluralitat ideològica que els obliga a centrar-se en la lluita per la millora de les condicions de vida dels treballadors i treballadores i allunyar-se del paper <> que durant altres èpoques han desenvolupat.

El model de societat actual no és el model de societat existent en l’època post revolució industrial. La globalització dels mercats, les noves formes de producció, la deslocalització de les empreses, entre d’altres factors, estan donant lloc un profund canvi en el marc de les relacions laborals i és per aquest motiu que ha estat necessari que els sindicats es plantegin què són? i què volen? per tal d’adequar-se a la nova realitat emergent.

Tenint en compte l’origen comú i el camí històric recorregut de forma conjunta cal, no només reideologitzar el sindicats, és a dir rearmar-los ideològicament, cal també resindicalitzar el partit, o el que és el mateix fer pròpies les seves reflexions, les seves inquietuds i les seves lluites.

Cal, per la seva banda, i de forma complementària fer un esforç addicional per a valoritzar la militància sindical al partit, que aquesta suposi un valor afegit i que l’existència d’un espai comú de participació sigui un dels objectius d’aquestes dues institucions.

Qüestionar els sindicats de classe i, fins i tot, qüestionar la lluita de classes significa qüestionar el model de participació establert en la Constitució espanyola que els configura com a instruments (necessaris) que contribueixen en la defensa i promoció dels interessos econòmics i socials que els hi són propis i que han participat de forma molt activa en el progrés de la societat en el seu conjunt i, molt especialment, de la classe treballadora.

És cert que en determinats moments de la nostra historia comuna, de forma molt significativa, durant les darreres dècades hem viscut un cert allunyament entre els partits polítics i els sindicats. Semblava com si la lluita pels interessos de la classe treballadora no anés amb els partits polítics d’esquerres i com si la defensa de les millores socials adoptades per aquests governs fossin menystingudes pels sindicats. Però s’ha tractat d’una etapa de reordenació i reubicació dels espais propis en front dels espais comuns.

Superada aquesta etapa sembla necessari recuperar l’espai de lluita comú per tal de centrar la relació entre partits polítics i sindicats en la lluita per uns objectius generals compartits com ara la millora de les condicions de vida i de treball, la conciliació de la vida laboral i familiar, l’increment de l’ocupació de qualitat.

Tenint en compte que el paper del sindicat no es reforça davant del que podríem anomenar com a crisi de l’acció política o crisi social dels partits polítics, es fa imprescindible el treball conjunt, no en va, hi ha una coincidència en el diagnòstic de quins són els dèficits de la nostra societat i quines les necessitat més immediates i és per aquest motiu que les vies d’acció política i sindical esdevenen vies complementàries.

La independència dels sindicats cada cop més necessària no és incompatible amb el reforçament dels referents ideològics i és per això que no cal marcar distància en les relacions partits polítics i sindicats sinó que cal reforçar els punts de trobada per tal d’afrontar de forma conjunta els reptes comuns.

No hem de perdre de vista la idea que en cas de discrepància entre els partits polítics i els sindicats aquells que hi surten perdent són els treballadors obrint-se la porta al populisme o la indiferència.

Per la seva part, cal perdre la por, tant des dels sindicats com des dels partits polítics pel conflicte social, per la discrepància ja que, sense cap mena de dubte, forma part del progrés és un instrument a favor del progrés de la societat. Cal interioritzar que el conflicte social no és per definició negatiu ni una font generadora de problemes i distanciament, sinó pot ser també el germen d’un canvi d’un avenç beneficiós pel conjunt de la societat.


PARTITS POLÍTICS I CIUTADANIA


Moltes de les reflexions precedents ens condueixen a defensar, malgrat la complexitat de la societat en la que vivim que, sense cap mena de dubte, condiciona molt la direcció i orientació que prenen els partits polítics, la necessitat de redefinir els mecanismes i mètodes actualment existents per tal d’arribar a la ciutadania.

Ara bé aquesta redefinició no s’ha de fer mai en detriment de la cultura política i el que és més important: dels valor i del bagatge històric.

Els valors que ens han mogut durant més de cent anys d’història: la llibertat, la igualtat, la solidaritat, la justícia social, han d’estar-hi més presents que mai ja que no només són la nostra raó de ser sinó que s’han de convertir en punt de connexió amb la societat no organitzada.

La societat no rebutja la ideologia ni els valors, sinó que se sent allunyada de les estructures dels partits polítics, de les seves dinàmiques i de la seva forma d’acció i de la manca de compromís real d’aquests per a la construcció d’una societat centrada en els valors abans esmentats. Allò que ens uneix amb la societat són els nostres valors, el nostre recorregut o bagatge històric així, lluny de menysprear-lo o arraconar-lo cal que el reivindiquem com a nostre com a propi i que l’adaptem a la societat del segle XXI.

És per aquest motiu que part de la proximitat envers la societat cal centrar-la en la recuperació de la identitat com a partit, en refermar la defensa dels valors per sobre de les persones, dels projectes polítics i de les comtesses electorals.

Aproximar-nos a la societat i guanyar-nos la seva confiança com a partit polític requereix que els nostres valors siguin fàcilment identificables en tota manifestació pública dels nostres candidats, càrrecs orgànics i càrrecs públics; que els nostres projectes polítics siguin l’expressió negre sobre blanc dels esmentats valors; i que les comtesses electorals siguin enteses com l’instrument per aconseguir implementar els nostres projectes al conjunt de la societat davant la qual adquirim compromisos electorals que es compleixen un cop aconseguida la força electoral suficient. Persones, projecte i màquina electoral al servei dels valors que conformen la nostra ideologia
Cal també, òbviament, adequar les estructures, la organització, la dinàmica de funcionament, així com la forma de prendre les decisions a les exigències de la societat actual però, per sobre d’aquests canvis organitzatius, s’imposa el rearmament ideològic dels partits polítics.

Es tracta de dos elements complementaris ja que assajar formes noves de participació i presa de decisions sense un reafirmació dels valors dels elements de lluita política aquestes dinàmiques difícilment es faran atractives pel conjunt de la societat, i tanmateix, la reideologització del partit i dels seus dirigents si no va acompanyada d’un canvi d’estil en l’exercici de l’acció política serà infructuosa.

La nostra vocació de govern i servei públic no ens ha d’ofegar en la dinàmica de convertir-nos en gestors polítics ja que això accentua el distanciament entre el partit i la societat.

La societat i els ciutadans només s’aproparan als partits polítics quan percebin que han deixat de ser màquines electorals, que els discursos sovint estan buits de contingut i que s’imposen les persones per sobre de les idees i és per això que cal assumir que el progrés social és un projecte que transcendeix de les persones, que va més enllà de les generacions i que es converteix en un punt de trobada comú i en que tothom si sent còmode. La maquinaria electoral s’ha de posar al servei del projecte partidista (de partit) per maximitzar els resultats electorals, no és el projecte de partit el que s’ha de posar al servei d’una màquina electoral amb capacitat per decidir el que, suposadament, fa guanyar o perdre vots. Ocupar el centre polític (que és una ubicació dins el sistema polític, no una ideologia) no vol dir desideologitzar-se, sinó tenir la capacitat política suficient per saber sumar adhesions a la pròpia ideologia i al propi projecte fent que aquest acabi ocupant l’espai majoritari del sistema sòcio-polític

El repte no és gens fàcil ja que estem assistint a una certa desideologització de la societat en el seu conjunt que afecta, fins i tot, als nostres actius polítics, cada cop més saturats per la presa de decisions tècniques i menys respectuosos, en alguns casos, amb els compromisos polítics que comporten els seus valors.

Allò que és la normalitat en el marc de l’acció política com és assumir els compromisos amb els ciutadans que els hi donen la confiança o el que és el mateix,: complir el que es prometen, s’ha convertit en un valor afegit, és l’excepció i estem assistint a un desmesurat elogi cap als partits polítics que compleixen el que promet ja que s’ha convertit en una rara avis i ha estat un dels motius pels quals han emergit, amb força, el moviments populistes i la imposició dels missatges simplistes que s’alimenten precisament de la manca de valors dels partits polítics.

La ciutadania, per la seva part, demanda als polítics que exerceixen tasques de govern, un major compromís amb els problemes que de veritat preocupen al ciutadà: habitatge, atur, inseguretat, etc, i reivindiquen, alhora que aquests facin un ús més efectiu de la seva autoritat davant del comportament incívic d’una part de la ciutadania, un exercici més decidit de les potestats conferides als polítics en tan que representants legítims de la ciutadania i, en especial, de la autoritat que se’ls ha conferit al dipositar la confiança en ells per a governar, dirigir, ordenar l’acció pública i, per tant, combatre a aquells que no respecten o que, amb el seu comportament, amenacen la llibertat i la convivència en societat.


PARTIT POLÍTICS I MITJANS DE COMUNICACIÓ.


En el marc d’una societat com la actual en la que els mitjans de comunicació hi són molt presents i envaeixen la nostra vida diària, no podem obviar fer una reflexió en torn al paper que aquests hi juguen i la seva relació amb els partits polítics. Cal defensar la idea que una societat lliure és una societat ben informada, però sobretot ben formada. És a dir, incentivar la capacitat crítica i la recerca d’una pluralitat de fonts d’informació per tal de conèixer la realitat de la forma més aproximada possible.”

Sovint l’acció política es veu superada per la imatge que de la mateixa difonen els mitjans de comunicació molt més preocupats, en alguns casos, per <> o fer atractiva la informació que per, realment, transmetre-la.

Tant important, així doncs, com una bona acció de govern és, en una societat com la nostra, la forma com aquesta arriba al ciutadà. No només al ciutadà directament afectat per l’acció, sinó al conjunt de la societat que es qui després haurà de jutjar-la.

Sobre la base de la independència dels mitjans de comunicació envers els partits polítics que hem defensat sempre i que creiem que és la base d’una societat democràtica i un dels pilars de l’Estat de dret, cal exigir el compliment d’unes regles de joc que partint de la neutralitat dels mitjans de comunicació aquests desenvolupin la seva tasca amb rigor, seriositat i, desvinculats de qualsevol interès directe o indirecte.

Cal fer compatibles la llibertat d’expressió amb el dret a una informació veraç. Que cada mitjà de comunicació respongui a una ideologia concreta no hauria de ser un obstacle per a separar, molt nítidament, el que és informació del que és opinió. És, molt habitual, que els mitjans de comunicació acabin informant emetent judicis de valor i això fa difícil que la informació pugui ser, certament, neutral.


Per la seva part cal que els partits polítics s’allunyin d’un desig, a vegades difícil de menystenir, d’utilitzar els mitjans de comunicació en interès propi ja sigui com a instrument de propaganda o de lluita política.

Una societat lliure necessita d’una mitjans de comunicació independents dels partits polítics que estiguin certament allunyats de la lògica de les majories i/o minories i d’uns partits polítics també independents i no subordinats a les lògiques mediatiques demoscòpiques. És cert que aquests responen a uns interessos empresarials i que no són neutres però cal, per això, reivindicar que la informació emesa respongui al desig d’informar d’una forma neutra per a què sigui el receptor el que jutgi la bondat o no de la mateixa. No es pot confondre la llibertat d’informació amb la llibertat de mercat. La confusió, sovint present, entre mitjans i empreses no pot ser utilitzada ni pels polítics ni pels empresaris per fer-ne un ús partidista.

No podem entendre ni compartir una relació entre els partits polítics i els mitjans de comunicació basada en el control del mitjans per part del poder governant així com tampoc que aquests facin <> polític, que manifestin clarament la seva preferència política, ja que els mitjans de comunicació han de vetllar per donar una informació veraç per sobre dels seus interessos propis o dels que governen o poden governar. Això no és incompatible amb el fet que els mitjans de comunicació puguin manifestar la seva preferència política en moments determinats, com passa en altres països.

La confusió viscuda entre el poder executiu i els mitjans de comunicació en alguns moments de la nostra història més recent, el clientelisme dels mitjans o les empreses periodístiques envers aquella part del poder polític que els hi faciliten, de forma efectiva, un sostén econòmic i/o, els hi transfereixen una esfera del seu poder o autoritat política, no només és perniciós als efectes del desenvolupament de una societat democràtica i lliure, sinó que, actua en contra dels partits polítics i, en especial, d’aquells que exerceixen el poder, ja que es dediquen, a vegades, més a vetllar per la forma en que aquests els tracten que no pas a desenvolupar una determinada actuació política amb total independència del seu tractament mediàtic.

Reivindicar, així doncs, una separació clara i nítida entre partits polítics i mitjans de comunicació és essencial per la salut democràtica i depèn de la voluntat de tos dos el fet d ‘acceptar unes regles de joc neutres sabent el paper que els hi correspon a cada un dels actors.