Els amics “altruistes"

El debat sobre el finançament dels partits polítics torna a estar damunt la taula, visita cíclicament l’actualitat. Millor dit: no arriba a desaparèixer mai, perquè repunta cada cop que la situació política es tensa. I així continuarà al llarg dels anys fins que no s’assoleixi, d’una vegada per totes, un acord global sobre el finançament dels partits; sobre com afrontar les despeses de tot tipus que necessiten aquestes organitzacions per difondre i fer guanyar –sens dubte legítimament- les seves propostes. Cal treballar, editar, publicitar i viatjar si es pretén que un projecte qualli i guanyi. Cal estar present arreu i que la proposta sigui coneguda. Cal... I, per fer tot això, fan falta molts diners. Les quotes dels militants no són suficients, no arriben ni tan sols al deu per cent de les despeses de funcionament ordinari d’una organització. Ara bé, si el que es pretén és reobrir un debat que ja esdevé gastat i tediós, hom no té més remei que recordar quina va ser la saba primigènia que va nodrir, que va donar alè, a cadascuna de les famílies polítiques del país. Sense voler entrar en detalls, tothom recordarà que, després de la crisi del Carmel, només les formacions d’esquerres estaven disposades a fer públiques les donacions altruistes provinents dels àmbits empresarials. I per què les conservadores no? La resposta és tan simple com ingènua pot ser la pregunta. Aquells que mai han necessitat crèdit són aquells que han viscut tota la vida embolicats en el farcell dels favors i els compromisos inconfessables. Són els que juguen amb les coses públiques com qui juga a la borsa. Desconfiem, doncs, dels que van sobrats de diners i dels que no ens vulguin presentar les amistats. No fos cas que els interessos pagats en la clandestinitat fossin tan alts com la Pica d’Estats.