Aprenguem dels sindicats

La cultura sindical té una màxima que els representants dels treballadors repeteixen a les assemblees fins a la sacietat quan algun dels assistents els recrimina no haver anat més lluny en el combat. Prenguem nota perquè diu així: El bon sindicalista no és aquell que té el programa reivindicatiu més agosarat, sinó aquell que aconsegueix major nombre de millores per als seus companys.

El principi d’acord assolit fins ara per la major part de les forces polítiques catalanes és un bon acord. És la resultant de moltes hores de negociació i feina, d’estudi, de pedagogia i de tensions. És la concreció del possible. És l’avenç més important en l’autogovern que s’ha viscut mai a casa nostra. I aquest èxit no l’hem de circumscriure tan sols a la llarga llista de fites conquerides -competències, millor finançament, protecció de la llengua, etc.- sinó també a la intel·ligència d’haver sabut aprofitar el moment polític, l’escletxa històrica, la circumstància de trobar un interlocutor a Madrid com el President Rodríguez Zapatero, ferm i decidit a combatre la caverna mediàtica i militar.

Seria un error enorme radiografiar el panorama polític i analitzar-ne els vectors només des de l’òptica de la realitat catalana. Per valorar l’acord s’imposa una visió global que contempli també l’atmosfera que es respira a nivell estatal, les seves lògiques i temors. L’acord assolit és bo i no és hora de ser injustos amb ningú. Ni amb els qui corren darrere la foto ni amb els qui estan obligats, per ideologia, a dir que el nou Estatut de Catalunya és insuficient i escarransit.No és el moment d’això. És hora de fer un balanç seriós, de valorar punt per punt el que tenim i el que tindrem, de vèncer l’autoflagel·lació. L’acord val la pena i els nostres “sindicalistes”, no ho oblidem, han arribat tan lluny com era possible arribar.

Article publicat al setmanari "Actual"