Versió moderna de la faula de la guineu i el raïm

Qui no té aparell...

De nou l’incomparable Jordi Portabella em dedica –malgrat ser un servidor un polític insignificant, segons ell- algunes paraules afectuoses per la meva condició de membre de l’aparell del PSC.

Sempre he desconfiat dels polítics que parlen malament dels aparells dels partits. Hi ha molta hipocresia aquí. Comprenc, en canvi, les prevencions que generen les estructures orgàniques entre les persones allunyades de la militància. Les tenen per desconeixement i perquè sovint, el que anomenem aparells de partit, són retratats com quelcom obscur i conspiratiu. Però hom sap que això no és veritat, hi ha molta literatura aquí. Els que ens dediquem al noble exercici de la política tenim sempre present que les organitzacions són necessàries. Ho són per la discussió, pel treball metòdic, per aconseguir comunicació i porositat amb els diferents sectors de la societat, per a garantir el control democràtic de les decisions polítiques, per fer balanç...

Els partits, sindicats o moviments que no cuiden o estructuren les seves bases veuen afeblir llur comunicació amb els electors. Tots sabem que la discussió i el debat intern juguen un paper formatiu important.

Qui tem als aparells? Qui tem als partits? Qui tem a aquests instruments democràtics que són òbviament perfeccionables? Doncs... els que no en tenen o els que els tenen en contra.

Només els líders creguts pensen que són ells els artífexs de les victòries, només els insegurs procuren que ningú matisi les seves decisions o els discuteixi el que cal fer. Malauradament hi ha molts polítics d’aquest tipus. La modèstia no és una virtut generalitzada. Tots tenim en ment algú que creu que el seu lideratge és una gran aportació intel·lectual, un valor afegit.

Amics, camarades i socis, els homes i les dones excepcionals són meravelles escasses, no es prodiguen.
Els partits tenen molts defectes, cert, però són els únics instruments capaços de desenvolupar mecanismes d’autocontrol democràtic per a evitar els deliris de grandesa. Per cloure aquesta reflexió vull dir-vos que estic orgullós del meu partit i de la seva democràcia interna que permet opinions de tot tipus i pacta, com ningú, les divergències. Un cop arribats a aquest punt convindreu amb mi que a Barcelona hi ha polítics que no es casen amb sí mateixos perquè la legislació no ho permet.