El blog d'en Joan Ferran

16.1.06

L’art del regateig


Ara que tothom viatja tant i s’il·lustra amb els costums i cultures d’altres països -mediterranis sense anar més lluny- potser seria el moment de recomanar a alguns dels nostres negociadors estatutaris unes classes pràctiques de regateig. Per aprendre l’art del regateig, i practicar-ho amb èxit, tan sols cal aconseguir unes condicions ambientals capaces de facilitar-nos la transacció desitjada. A un cantó de la taula s’ha de situar el que vol vendre. Però, atenció!, hem de tenir en compte que sempre que vengui ho farà per damunt d’un límit, d’una línia roja que no el perjudiqui en excés. L’escenificació del regateig pot implicar que el punt de sortida, el preu del venedor, arribi fins a l’extrem de ser insultant. Tranquils, forma part del joc. A l’altra banda, l’altre, els altres en el nostre cas, desitjant aconseguir allò que els agrada al millor preu i sense concessions. I així començarà un ritual que pot esdevenir tan llarg i tediós com es vulgui. Això sí, caldrà saber comportar-se, no mostrar especial predilecció per allò que se’ns ofereix -malgrat entusiasmar-nos- i, sobretot no convertir-se en un interlocutor sobreeixit i pedant capaç de torpedinar el bon rotllo. Si a tot aquest art li afegim els cinc manaments de bon negociador que va recomanar en Miquel Iceta, és a dir, aconseguir que tots els moviments cerquin un resultat feliç, que la discreció sigui la norma, que tothom s’empassi el protagonisme, que no es fabriquin polèmiques estèrils i que, finalment, se separi nítidament l’interès general del partidari... aleshores podrem endur-nos la grossa de la rifa estatutària. Però, compte! No ens fem il·lusions abans d’hora. En l’art del regateig és condició sine qua non que al costat del venedor bategui el cor d’un comprador. Si no és així, l’acord és impossible. Esteu segurs que tothom sospira pel nou estatut?