Les vergonyes de l'esquerra

M’ha semblat molt interessant aquest article d’en Carlos Taibo que va sortir publicat dissabte a “El Periódico” i dona per a la reflexió.

Encara que no falta aquell a qui li agrada ignorar-los, alguns dels senyals de la crisi que amenaça l'es- querra són fàcilment perceptibles. Un d'ells, elemental, el configura una por patològica a enunciar les idees pròpies, que amaga un reconeixement subterrani de la derrota i es tradueix en un genuí desarmament ideològic.Més que teoritzar sobre això, té el seu sentit que proposem alguns exemples del que tenim entre mans. Un d'ells, el primer, l'aporta l'acatament general d'una paraula, globalització, que ens la trobem avui a tot arreu. Com a seqüela lamentabilíssima de la utilització, omnipresent, de la paraula que ens ocupa és l'oblit constant d'una altra, capitalisme, que als ulls de molts segueix retratant de manera primordial el gruix de les relacions econòmiques que, per desgràcia, imperen en el planeta. Un, doncs, ha de concloure que una operació substitutòria com aquesta és de tot menys neutra i improvisada: obeeix, més aviat, al designi de retratar de manera saludable una realitat que de cap manera s'ajusta a tal operació i de fer-ho, al damunt, esborrant del llenguatge la paraula capitalisme, estigmatitzada com revellida i pamfletària.Proposem un segon exemple que remet a una realitat pròxima: els fets francesos de ja fa unes quantes setmanes han suscitat una munió ingent de reflexions que els han vinculat, directament, amb la immigració i la integració. Encara que seria absurd negar que aquests dos vocables mantenen molta relació amb els aldarulls nocturns registrats als suburbis francesos, un no pot deixar de sorprendre's davant del que considera que és una evidència indisputable: per més que se'ns hagi volgut amagar, el que hi havia darrere dels disturbis no era res més que un escenari marcat per l'explotació i la injustícia, dues paraules molt més importants, a l'hora de retratar la realitat, que les abans invocades. I és que encarar els problemes d'integració sembla més senzill, i menys comprometedor, que fer el mateix amb els derivats de l'explotació i la injustícia a les nostres societats.QUE SORPRENENT és, en tercer lloc, que davant de l'ofensiva que la dreta més mesquina va llançar contra l'ensenyament pú- blic, a la nostra classe política hagin estat escasses les veus que han sortit en defensa d'allò que --sembla-- reclama la majoria: una aposta rotunda per l'ensenyament públic, universal i gratuït que acabi amb qualsevol tipus de finançament estatal de l'ensenyament privat (i que faci si fa no fa igual, per cert, amb el finançament de l'Església catòlica). Que els mateixos dirigents del PSOE s'hagin mostrat reticents a pronunciar-se amb claredat en aquest tema és un indicador sòlid de la fondària de la crisi, més encara perquè l'aposta en qüestió no té res de radical: al capdavall és la que brandava, al segle XIX, la burgesia en la seva lluita contra vells privilegis i institucions. Encara que, és clar, posats a buscar comportaments poc clars, aquí tenim el de la nostra neoliberal CEOE, ferma partidària del finançament públic dels centres privats d'ensenyament. Aquests sí que ho tenen clar...Afegim-hi, en suma, un últim exemple: castigada, potser, per aquella lletania que sanciona que l'esquerra s'ha de desentendre de falsos problemes vinculats amb una imaginària qüestió nacional, és molta la gent que sembla haver arribat a la conclusió que els estats són sagrats o que, en cas de no ser així, és preferible acceptar sense més maldecaps el que hi ha i no parar gaire atenció als que se senten incòmodes en uns o altres d'aquells. Torna a ser sorprenent que molts intel.lectuals d'esquerra, que aparentment estan disposats a considerar críticament tot el que ens envolta, facin pinya, per acció o omissió, al voltant de discursos que donen aire a nacionalismes --així, l'espanyol d'aquestes hores-- còmodament instal.lats en les maquinàries dels estats i, al mateix temps, ultramuntans i intolerants.SI LES LÍNIES ens sobressin, seria bo furgar en les raons que expliquen comportaments tan entreguistes. Limitem-nos a enunciar dues idees que remeten a horitzons diferents. Si el primer d'aquests és el dels que en el passat es van entregar complidament a una defensa de l'aberració soviètica i avui accepten, bé que sotto voce, la bondat del capitalisme, el segon és el dels que, des del món propi de la socialdemocràcia, han decidit resoldre el problema de la mà d'una activa immersió en la lògica del sistema, acompanyada d'un esbufec, i d'un somriure autocomplaent, davant dels que es neguen a acceptar aquest joc. El millor testimoni d'aquesta segona opció el proporcionen, entre nosaltres, els partits que, en altre temps formalment a l'esquerra, avui en dia pesquen als caladors del centre i han assumit, en conseqüència, una utilitària condició atrapahotot. Recuperar, sense vergonya, la paraula clara es presenta com una premissa indefugible per deixar enrere tanta misèria.

CARLOS Taibo

Professor de Ciència Política de la Universitat Autònoma de Madrid