Sobre “salvapàtries” i...

Tothom podrà opinar el que vulgui sobre l’Estatut i el seu llarg procés de discussió, però ningú podrà negar la capacitat que té aquest text per generar fenòmens col·laterals. Articles, llibres, informes i contrainformes, opinions doctes, o banals i plenes de poca-soltades, han anat guarnint el frondós bosc del debat estatutari. Només quedava per retratar completament el paisatge, dibuixar alguns espècimens -personatges tipus- generats ad hoc al caliu de tanta moguda mediaticoliterària i... Per fi, ja els tenim aquí! Aquests personatges són els salvapàtries i els salvapartits. Sense intentar definir-los exhaustivament, trobem en el tinent coronel José Mena un paradigma del salvapàtries del nacionalisme espanyol. Ep!, de catalans també en tenim, perquè els nacionalismes donen per a molt. Les seves extemporànies declaracions són una mostra que, en certs ambients, encara sobreviu una concepció decimonònica del paper de les forces armades. Deu ser per aquesta raó que la portaveu d’ERC, Marina Llansana, ha qualificat –crec que inadequadament des d’una òptica històrica- de “pronunciament” les paraules del militar cessat. Però fixeu-vos que hi ha altres actors en escena van d’incògnit. Són els qui, amb l’excusa de l’acord del Parlament, es mostren inflexibles i tancats. Sembla com si tinguessin por d’un final feliç. La seva preocupació rau no pas en la consecució de la transacció o del pacte sinó en l’endemà. La seva angoixa, la seva assignatura pendent, és com sobreviure políticament i organitzativament si l’Estatut arriba a bon port. Els salvapàtries ja han aflorat amb nitidesa. Els salvapartits els heu de cercar entre aquella gent que, temorosos de perdre el seu programa màxim, necessiten, sigui com sigui, que no es concreti mai. Se’ls en fot si és a costa del país o d’un nou Estatut. Van a la seva.