Viure en coalició

Article publicat al setmanari "Actual"

Si viure en parella sovint és complicat i exigeix una bona dosi de comprensió i amor per superar els problemes, imaginin-se el que pot arribar a ser viure en coalició. Molts pactes polítics, moltes enteses, veuen la llum perquè cap de les forces en competició ha obtingut el suport suficient per governar en solitari. En democràcia aquesta circumstància ha donat lloc a múltiples i variades combinacions. Però aquest no és el cas que ens ocupa avui. Hom entén que un acord de coalició ha de tenir com a substrat un comú denominador fet a base de cercar l’interès general. Però, més enllà d’aquest difús fil conductor programàtic, els pactes també han de contenir unes regles de joc, de no agressió, que convé no transgredir. La confrontació entre socis només té sentit en campanya electoral, època en què, com és obvi, cadascú s’ha de singularitzar. Fa pocs dies hem pogut observar com ERC no sols criticava frontalment en les seves ponències els altres socis de govern, sinó que el seu cap de llista oferia una alternança bianual al front de l’alcaldia al líder de l’oposició. Fatal. Em sembla un fet incomprensible tant en les formes com en el fons. No ha arribat encara l’hora de les soflames embolicades de programa, ni tampoc l’hora del pim-pam-pum entre caps de llista. Cal governar fins al final, i després l’elector ja decidirà. Als ulls dels ciutadans, ni la política ni els polítics passen pel seu millor moment de popularitat, i proposicions com aquesta no ajuden a diluir aquesta percepció. Barcelona és la capital de Catalunya, i el seu Ajuntament, una gran institució del país. M’esgarrifa el que pot arribar a pensar l’home del carrer quan un dels seus candidats, per tal d’arribar a ser alcalde, afirma que està disposat a repartir-se l’honor amb un altre. Saben una cosa? Per criticar aquest fet uns quants apartxiquis em diuen groller...