El paper de cadascú

Siguem sincers. Tothom sap que l’alto el foc d’ETA hauria estat molt més difícil amb un govern espanyol que no estigués presidit per en Rodríguez Zapatero. El dirigent socialista ha impulsat un canvi profund en les relacions entre el govern central i les formacions nacionalistes. Seguim sent sincers: amb tots els entrebancs que es vulguin, l’Estatut de Catalunya no hauria prosperat sense el govern tripartit, sense el concurs d’ERC o del PSC. I això és així i no d’una altra manera. El llarg procés de discussió estatutari ha donat per a molt. Alguns argumentaven que la dinàmica d’una ponència conjunta comportava necessàriament una intervenció discreta del Govern i del president de la Generalitat en les negociacions. Aquests només havien d’entrar en escena quan les coses es compliquessin en grau extrem. Però el cert és que els mateixos que es resistien a repetir trobades a l’estil Miravet, després han estat crítics amb Pasqual Maragall acusant-lo d’intervenir massa poc en les negociacions. Per excés o per defecte, tothom hi ha dit la seva. Jo, en canvi, crec que el paper del President ha estat extremadament correcte. Pasqual Maragall s’ha ubicat en una posició eminentment institucional, per damunt de les parts, però, alhora, marcant fites ambicioses; fins i tot amb horitzons que anaven més enllà del text acordat a la Comissió Constitucional del Congrés. Què esperàveu, si no? El President ha fet allò que li correspon de fer a un president de Catalunya: situar-se per damunt de la polèmica partidària, de la foto, de les gelosies, i demanar, demanar, demanar... Maragall ha passat amb nota el seu examen particular. Ha fet els deures. Està en condicions, si ho desitja, d’optar a revalidar el seu càrrec al servei de Catalunya i dels catalans.