Carretero...

Acabo de llegir l’entrevista que publica La Vanguardia efectuada al Conseller Joan Carretero i, estic francament indignat i perplex. Hom acostuma a pensar que els nostres dirigents governamentals, pel simple fet de ser-ho, han de saber adobar adequadament les seves opinions polítiques amb una certa dosi de mesura i elegància. No ha estat aquest el cas de Joan Carretero, un conseller del què molts podien pensar que no treballa prou per l’equip i potser massa pels seus. Un conseller al que podríem criticar-li la seva proverbial manca d’oportunitat a l’hora de preparar lleis o prendre decisions que afecten el mon dels municipis. Però aquest seria un altre tema.

Afirma a La Vanguardia el conseller que:

“Zapatero es el principal culpable de este inmenso desastre del Estatut”.

Quanta miopia! El mateix argument que en Piqué. Tots sabem que en unes altres circumstàncies polítiques –fins i tot amb un govern del PSOE a la Moncloa sense Zapatero- no haguéssim arribat a plantejar-nos ni tant sols una petita reforma al vell Estatut del 79.

Però no content amb això insisteix amb el tema afirmant:

“Jo creía que era un españolista inteligente y es un españolista demagogo”.

Força injustes aquestes declaracions. I és aquí on crec que Carretero no arriba al nivell mínim exigible a un conseller de la Generalitat. Les seves paraules semblen estar estretes, al meu parer, d’un manual de lèxic extraparlamentari. Són impròpies en un governant que ha de conviure en coalició. M’imagino per uns moments on aniria a parar la humanitat si les persones aboquessin sense control tot allò que tenen en el pap, tots els malhumors continguts, tots els impulsos... El món seria inhabitable; els governs ingovernables i els Parlaments esdevindrien batalles campals.

L’imprudent conseller afegeix més endavant: “el paper del PSC es el de la triste figura”. Tinguem paciència, algun dia se sabrà tot. La història ubicarà a cadascú en el seu lloc. Tard o d’hora se sabrà qui va col·locar, en benefici de Catalunya i dels catalans, més dosis de seny en el procés i conseqüentment en els resultats. Governar és quelcom diferent que predicar. Negociar vol dir entendre també a l’altre i les seves circumstàncies, i això, que és una virtut, no és a l’abast de qualsevol. Amb negociadors com en Carretero no haguera estat possible ni tant sols seure a la taula. Estem orgullosos del paper del PSC, del PSOE i d’en Zapatero. Estic convençut que no tothom sap sumar, no tothom sap vèncer els seus complexes i la seva mala consciència, la seva gelosia. L’Estatut serà bo per Catalunya, malgrat el maximalisme d’alguns no habituats a negociar. Ara be, permeteu que un s’indigni davant les incontinències.