Estatut: cada dia un ensurt

Això de l’Estatut és com una muntanya russa. Ara puja, ara baixa. Sovint es va a poc a poc i, de sobte, el vertigen...

Algú escriurà un dia la crònica d’aquesta negociació, les escenes de gelosia, les traïcions, les fílies i les fòbies. Però, a hores d’ara, ja es perceben dues actituds amb nitidesa. Unes, les responsables, les que cerquen sortides, acords, pactes. Les que saben mesurar els límits d’allò que és possible i són capaces de desar el personalisme. Crec que els “grans” partits –independentment del volum de la seva militància- són aquells que opten per les sortides positives i no per la complicació i els trencaclosques. Altres, els que s’autoempresonen en les seves pròpies paraules, caminen vers la paràlisi i l’atzucac.

Diguem-ho clar. Després de tants mesos i tantes paraules, el que desitgem és sortir d’una vegada d’aquest atzucac... i viure en un país normal amb melic, però sense contemplar-lo permanentment.

Desitjo que en el futur el que faci la crònica d’aquest procés estatutari sigui capaç d’explicar sense partidismes qui ha facilitat les sortides i qui les han complicat.