Ja és aquí

Sí, d’acord, cal fer un referèndum i encara estem pendents de saber quina serà la posició d’ERC davant la consulta al poble. Però l’Estatut ja és aquí, a tocar dels dits. Tant de bo triomfi el seny i el pragmatisme. Tant de bo una reflexió comparativa entre el que tenim i el que tindrem, entre el que guanyarem i el que perdríem, decanti els indecisos envers un sí convençut. L’Estatut que s’està destil·lant aquests dies a la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats pinta bé, és bo. És un pas endavant. En el mateix sentit, l’acord de finançament és un punt de trobada entre allò que va plantejar el Parlament de Catalunya i allò que el Govern central pot oferir. El pacte manté les característiques d’un model federal i no deixa de ser solidari, alhora que, segons tots els indicis, ofereix prou garanties per poder concretar un munt de polítiques i mesures socials. El nou Estatut ja és aquí, i ens n’hem de felicitar, perquè, en un país en què uns amenacen amb la balcanització i uns altres la somien, trobar una síntesi, la via del mig, no és gens fàcil. Siguem seriosos, tots som conscients que el text que va sortir del Parlament català no era inamobible ni intocable. Tots sabíem que era un text de màxims a l’espera d’una negociació no exempta de pressions i campanyes de tot tipus -per cert, algunes d’elles, protagonitzades pel PP, incomprensiblement brutes i innobles. Però ara s’ha acabat el temps de les escenificacions i les fotos exitoses. Som al tram final del tràmit parlamentari i, a hores d’ara, tancar-se en un discurs numantí esdevindria la negació de l’essència de la política. És a dir, seria quelcom tan greu com oblidar que la política de veritat, l’eficaç, és aquella que negocia i gestiona els possibles.