Amors de mentides?

És una obvietat però cal recordar-ho. El panorama polític català és diferent de l’espanyol. A casa nostra el maniqueisme polític, la controvèrsia PSOE-PP, no existeix amb la magnitud que es dóna a la resta de l’Estat. Tampoc podem parlar d’un teva-meva entre el PSC i CiU. No. Aquí els polítics han d’intentar liderar la pluralitat, la complexitat. Per ser President de la Generalitat no n’hi ha prou de treure uns quants diputats més. Cal, senzillament, ser capaç de crear consens al voltant d’un programa, i confiança en les habilitats i el rigor d’un futur president. No deixa de ser complicat, després de setmanes de batalles electorals, refer relacions amb grups que prèviament s’ha intentat liquidar. La gent no oblida el menyspreu fàcilment. S’han prodigat massa notaries i noves tecnologies en l’art de la comunicació. Hom pot comprendre el mal humor de molts convergents en comprovar que, en aquest segon raund encapçalats per Artur Mas, no tornen al govern. Què hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les. Ara bé, no és ben rebut que CiU crispi la política emprant mecanismes d’autodefensa. L’objectiu dels líders convergents d’arribar a les eleccions municipals sense dissensions internes no justifica l’injustificable. Caldrà esperar el mes de juny per asserenar la política catalana? No seria just. El país no s’ho mereix. Algú vol contribuir a crear més desencís? Tenim davant nostre el gran repte històric de desplegar l’Estatut en benefici de tots els ciutadans. Els que resten a l’oposició haurien de saber diferenciar entre el que ha de ser la seva legítima tasca opositora i els grans acords i pactes que el país necessita. Cal acceptar les regles del joc. Si no és així, hom pot arribar a pensar que l’amor al país, que alguns diuen processar, és una mentida, una escenificació.

Article que m'han publicat al setmanari Actual