SEMPRE SUGGERENT EN NAVALES

Celebrant desfetes
Carles Navales

Hi ha figures del nostre paisatge humà que s'estàn perdent. Una d'elles és la del pansa, el pansa de barra de bar (al que en castellà diem"voceras" o "boceras", segons prefereixi escriure'l). Com és sabut, es tracta de la persona que parla més del que aconsella la discreció. Moltes vegades està carregat de raó en el seu discurs, en aquest cas la seva figura s'assembla al que a Llatinoamèrica anomenen el "vocero", o sigui el portaveu d'alguna cosa important. En altres ocasions resulta patètica la seva dissertació; llavors ningú somriu i tots miren a un altre lloc. Antany, cada barra de bar tenia el seu pansa; sempre era solament un, igual que, en el ser només un, succeïa a tots els poblets, en els quals hi havia només una meuca i només un ximple.La figura del pansa de categoria la va dignificar el periodista nord- americà Edward R. Murrow (1908-1965), reputat presentador de la cadena de ràdio CBS, que en els anys 50, des del programa Cara a Cara, es va atrevir a enfrontar-se al senador Joseph McCarthy i la seva "caça de bruixotes" contra el comunisme. Sí, va ser Ed Murrow, com el cridava la seva gent, qui va immortalitzar-li la dignitat quan va dir: "Que la teva paraula s'escolti a mig món no et fa més llest que quan només arribava al final de la barra del bar".Doncs quan tot just un creia que tal figura ja no existia, vet aquí que vaig poder gaudir de la interpretació d'un pansa de nivell aquest 11 de setembre. Succeí a mig matí en el bar de Barcelona on vaig esmorzar. "Posa'm -etzibà a viva veu des del seu tamboret de barra- un Torres 20 anys per celebrar la desfeta". "Quina desfeta?", va contestar el cambrer. "Doncs la de l'11 de Setembre: Catalunya és l'únic país del món que celebra la seva derrota". El cambrer, que era argentí, va comentar en castellà: "És que vostès, els espanyols, per tal d'estar de festa celebren el que sigui". A continuació el nostre il·lustre pansa va explicar al seu atent auditori que l'heroi Rafael de Casanova -al qual es duen flors- als pocs anys d'aquell 11 de setembre va acceptar ser funcionari del rei Felip V i d'això va viure, i molt bé, la resta de la seva vida.En el col·loqui que va obrir-se va aclarir-nos d'on ve l'estrella de l'estelada, prèvia explicació de l'origen de les quatre barres, sempre amb tot luxe de detalls. Vaig haver de marxar sense poder assistir a la conclusió de la seva interessant alocució.Ahir divendres, llegeixo que de Barcelona i el seu entorn al voltant de mig milió de cotxes van sortir a la carretera per gaudir d'aquest pont, l'últim d'un estiu que ja fa figa. Sens dubte és aquesta la notícia amb major relleu social de la passada Diada. La resta van ser actes oficials, els uns, i amb factura diferida a càrrec del règim, els altres. Tot està perfectament integrat en l'engranatge català.I com sigui que em vaig quedar la nit de dimecres a Barcelona sense tenir-ho previst, i vaig arribar al poblet on visc al capvespre de la Diada, la senyera es va quedar a l'armari i no va lluir en la meva balconada. Em vaig fixar que no era l'excepció: aquest any en el meu poble ja no hi ha hagut senyeres en les seves cases.La Diada unitària de Sant Boi ens queda molt lluny. Uns ho lamenten; uns altres veuen en això un signe de normalitat i maduresa. La veritat és que sense televisió no sabríem que l'11 de setembre hi ha qui celebra la festa nacional de Catalunya, encara que sigui oficialment. Potser el que succeeix és que no ens agrada festejar derrotes de Senyors que van cometre l'error d'escollir malament els seus aliats.

Diari de Girona