PSC NECESSITA UN "RESET"

És cert, el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha situat el PSC en el punt de mira de tertulians, analistes i pseudofuturòlegs. És cert, el PSC ha encetat un procés intern de reflexió que segurament no estarà exempt de controvèrsies i matisos, de consens i dissens. I també és cert que els alcaldes, i molts membres del partit, prefereixen que tots els esforços que siguin capaços de generar la gent d'esquerres i de progrés del país es focalitzin en les properes eleccions municipals per guanyar-les. Lògic tot plegat. Però, dit això, sóc dels que pensen que aquest procés de profunda introspecció i renovació -alguns demanen que es faci a la velocitat de la llum- requereix, en canvi, el seu temps i un ritme serè, pausat. No s'hi val a improvisar, a treure quatre resolucions a corre-cuita i fotografiar un munt de rostres seductors i amables per satisfer la demanda o la curiositat mediàtica. No. El PSC no pot ni ha d'actuar arrossegat pel que un bon amic meu anomena «temps mediàtic», sinó que ho ha de fer amb perspectiva històrica, amb un projecte polític pensat a mig i a llarg termini. El PSC, i l'esquerra en general, més enllà del resultat d'unes eleccions, ha de reflexionar sobre els nous reptes que ens vénen a sobre i que han provocat la desorientació de milers de progressistes arreu del món occidental. Raimon Obiols ens deia fa poc, en aquestes mateixes planes, que calia recuperar la voluntat d'entendre els reptes i els canvis de la societat. Absolutament d'acord. Però tan important com entendre el que succeeix és actuar col·lectivament sobre aquests canvis sobre la base d'uns valors i unes idees que han estat, i són, els propis de les esquerres. Caldrà explicar sense complexos a treballadors i classes mitjanes que avui se senten políticament orfes on és l'origen i quina matriu té la crisi actual; caldrà exposar el perquè de les mesures d'emergència adoptades pels governs, la seva raó de ser i els imperatius provinents dels Pirineus enllà. Caldrà despullar el sistema, dir-li que va nu i obrar en conseqüència. Caldrà...
No és sols el PSC el que està engripat. És l'esquerra europea en conjunt que està empiocada sota els efectes col·laterals d'una crisi econòmica, i de referents, que situa molts països del continent en mans de polítics populistes, si no xenòfobs. I és que, amics meus, més enllà de la conjuntura puntual, més enllà de la confecció d'equips de direcció partidària i de fabricar candidats, els socialistes hem de decidir fins on cal presentar la batalla de les idees en defensa d'allò que portem en els nostres gens fundacionals i que no ha caducat.
Modestament penso que l'elecció d'un nou primer secretari, o l'existència d'un grup parlamentari propi a Madrid, esdevé important sí, però secundari, davant el repte de decidir quina és la frontera, la línia vermella que no s'ha de traspassar, al voltant d'aspectes irrenunciables del pensament de les esquerres. ¿Quins són avui al meu entendre aquests temes? Es deu preguntar l'amic lector. Doncs, per exemple, la creació de consciència, organització i acció col·lectiva enfront dels efectes perversos de la proposta neoliberal i l'hegemonia mediàtica de la dreta. O, ¿per què no? El combat contra els apologetes de les privatitzacions a dojo i el desmantellament de l'Estat del benestar. A tot això hi podem afegir el combat ideològic enfront de l'actual onada neopopulista contra la immigració i els que són diferents. O, si més no, la defensa del pluralisme i dels drets individuals restablint valors de referència i qualitat en el sistema democràtic...
Després de tanta pragmàtica difuminació d'idees que ens eren pròpies, en benefici de la governabilitat i de la bona gestió, ha arribat l'hora de marcar novament posició i recuperar amics, discurs, relat, presència i influència social.
Tornant a les coses concretes de casa, a Catalunya, el PSC ha de defensar l'autogovern, la convivència civil i lingüística i la cohesió social com a eixos del que ha de ser un programa alternatiu a la proposta que prediquen els nacionalistes d'Artur Mas. Però aquesta voluntat dels socialistes de ser alternativa de govern, perquè sigui sòlida, s'haurà de sustentar en uns fonaments clarament diferenciats dels de la dreta. Les polítiques socials juguen aquí un paper central, però també el tractament específic del fenomen immigratori, l'atur juvenil o la marginació social, entre d'altres. Fins al punt que, a curt termini, el programa i la praxi dels gestors socialistes als ajuntaments haurà de vèncer les inèrcies i les pressions d'un discurs que ja triomfa a molts indrets d'Europa i que se sustenta en les pors i la inseguretat. L'esquerra té valors de futur i necessita que algú els defensi sense ambigüitats. A casa nostra aquest algú és i ha de ser, en primer terme, el PSC. De manera immediata ho pot apuntar ja en el seu discurs municipal, però no n'hi haurà prou. La veritable prova del nou tindrà lloc en el procés de debat intern que s'ha de celebrar la tardor que ve i que ha de cloure amb un nou equip de direcció, és obvi, però també amb l'elaboració d'un relat i un discurs suficientment renovats i d'acord amb els temps que vivim.

Publicat al PERIODICO