DISPOSATS A EMBOLICAR LA TROCA ?

NOTÍCIES D’AQUÍ I D’ALLÀ

Em parlen d’un país d’escarpades muntanyes, boniques cales de fons transparents, platges de sorra color de pell i aiguamolls on nia el bernat pescaire o la polla d’aigua de bec vermell. D’un país no exempt de coses curioses, on la seva gent refrega tomàquets madurs damunt del pa mentre assaboreix les olives més xicotetes del món. Un indret on els homes i les dones, enamorats de la natura, sempre han cregut que els rius han de morir al mar i les neus guarnir i vestir de blanc els cims més alts. Un país entranyable amb una encisadora llengua pròpia on els poetes, per damunt les fronteres que fabriquen els homes, canten les bondats de serres fresques i regalades.

Em diuen també que alguns personatges d’aquesta terra –sobre tot els seus capitostos- són un xic hipocondríacs i victimistes; que tenen una dèria especial per commemorar derrotes. Aspecte, aquest últim, molt comú i estès entre els patricis de les millors famílies. Per cert, alguns d’aquests aristòcrates ostenten honorables noms sota sospita -transmesa de pares a fills generació rere generació- doncs sovint són acusats de remenar aigües tèrboles patint el flagel d’imputacions empacades per jutges. Que poc considerats i descreguts que són els homes de lleis! Enguany una dita popular fa furor, aquella que diu: ‘No hi ha un pam de net’. Però... i la gent del poble?

M’expliquen, els meus enviats, que als carrers de viles i ciutats hi conviuen pacíficament gent d’ascendències i cultures diverses; que els ciutadans actuen amb un tarannà tolerant, obert i mediterrani. Traspuen civilització i sentit cívic a dojo. Malgrat això, òbviament, no tot són flors i violes en aquest indret de clima temperat. Les meves fonts d’informació m’expliquen que no tot és perfecte, que darrere d’aquesta benvolent descripció d’ambients també s’hi troben amagats alguns fastigosos gripaus que, de no parar compte, podrien fer malbé la idíl•lica postal. El personal comença a estar emprenyat, diuen.

Doncs sí, al capdavant d’aquest oasis d’aparent placidesa social s’hi troba un govern fracassat, desorientat, entossudit en bastir un decorat de cartró pedra. Pretén fer creure, a amics i adversaris, que posseeix unes fermes estructures d’estat capaces de suportar la més forta de les tempestes. Això sí, la venda de la ficció compta amb l’ajut d’un fort entramat de ràdio i televisió publica i, també, d’un portaveu oficiós del govern en poder de ambicioses mans privades. El cap del govern d’aquesta insula barataria és un xicot eixerit que s’ha investit, a sí mateix, com a “condottiero” i s’ha fet a la mar d’alt d’un baladre. Els seus amics de la taula rodona afirmen que parteix a la recerca d’una illa llunyana de reminiscències poètic-mitològiques. El país en qüestió és molt afeccionat a celebrar festes populars, a guarnir carrers i places, a la gresca sense animositats. Les manifestacions de cultura popular i tradicional fan goig, la gent i participa, riu, s’emociona... Quin ambient tan joiós! Però ai! Tot sembla tenir el seu cantó fosc. En aquest món de lletres, espectacles i faràndula també subsisteix el ‘reality show’, l’esperpent, la Belén Esteban de la tertúlia política, les intrigues d’amants despitats, espies i assetjadors sexuals amb poder institucional. Capítol a banda mereixen les malifetes dels serveis d’espionatge magrebins amb vincles salafistes i els diners de la màfia post soviètica... Quina por! M’asseguren que tot plegat, quan ho veus i vius, no deixa indiferent però vas fent... Diuen que grans i centenàries institucions musicals i culturals finançaven generosament a partits polítics sense que ningú notés el so d’alerta del trombó. I també que la Inspecció Tècnica de Vehicles funcionava tan greixada que perdia oli... Fins i tot en aquesta societat de gent amable i cordial, monges irredemptes fan el salt a la lluita política blasmant la cruel perversitat del capitalisme. És tot tan espectacularment excitant en aquest indret!! Ara bé, una pregunta s’ha fet un lloc en el pensament de alguns ciutadans inquiets: S’ha instal•lat al bell mig d’aquest país una espiral de silenci?

Tots sabem que el poder compra voluntats, diaris, columnistes,filòsofs, artistes i predicadors... D’acord però, on són els anomenats lliurepensadors i intel•lectuals que en petits cenacles maleeixen la frivolitat del “condottiero”, el seu camí vers l’abisme? L’espiral de silenci funciona? ‘Malos tiempos para la lirica’, la veritat.