DECISIÓ VALENTA

PSC, VAIXELL PROPI

Que el PSC no està en el seu millor moment, des del punt de vista de les perspectives electorals, és cert. Que ha de reforçar el seu discurs, revigoritzar la seva dinàmica interna i obrir finestres a les exigències dels nous temps, també. Però dit això, i acceptades aquestes premisses, el que no pot fer -ni ha de fer- és deixar-se portar pel què diran ni pel que diuen quatre escribes a sou del establishment o un parell de ‘pensadors’ desencantats de  columneta fixa als diaris.

El PSC no està davant la tessitura del ser o no ser. Està davant el repte de ser simplement ell mateix a partir de la seva memòria històrica, dels seus acords congressuals. El PSC no s’ha d’examinar cada dia. No li cal. La seva trajectòria catalanista està fora de dubtes, i el seu discurs federalista ha estat una constant al llarg de la història del país. Que el socialisme ibèric està immers en tribulacions és una evidència, d’acord. Li caldrà reinventar-se si vol recuperar l’espai polític que li pertoca com a representant de la corrent socialdemòcrata internacional. Ara bé, en l’àmbit català, els socialistes no aconseguiran superar aquesta situació complexa seguint l’estela de vaixells que no saben on van, o bé ens volen dur al regne de l’absurd.

Per tornar a ser majoritari cal tenir criteri propi, no adoptar ni els conceptes ni les idees dels adversaris i, alhora, ser capaç de mantenir principis malgrat anar a contracorrent. Qui segueix en excés les modes, sovint, està mancat de personalitat. Molts dels que avui assenyalen amb l’índex al PSC farien bé en repassar la història més recent de la política catalana. Comprovarien que els que enguany ocupen la ‘pool position’ a les enquestes, fa quatre dies dormien demonitzats als marges i, oh paradoxa! Observarien com el destinat a esdevenir el Moisès català s’ha convertit en un president presoner en un laberint amb fons de càntics de sirenes.

Al llarg dels darrers mesos la Comissió Executiva que dirigeix Pere Navarro ha mogut més fitxes 'intocables' de les imaginables i, malgrat el soroll dels eterns insatisfets, ha estat capaç de col•locar a la sí del socialisme espanyol el debat constitucional i el federalisme. Algú pot argumentar que ho ha fet amb defectes de forma i manca d’oportunitat. Potser sí, però ho ha fet. Recentment la direcció dels socialistes catalans, malgrat defensar l’anomenat ‘dret a decidir’, no s’ha volgut seure al voltant de la taula orquestrada pel Govern convergent. Aquesta és una opció a respectar. És un acte de protesta ferm i difícil enfront els paranys d’un executiu asfixiat. La decisió és prou valenta perquè, entre d’altres coses, exigeix una doble argumentació. A saber: la del compromís inequívoc de fer la consulta dins la legalitat, i també la d’afirmar que Artur Mas navega, captiu, sense nord i no si val el riure-li les ocurrències.