PRENDRE LA A PER LA B....

CATALUNYA, TERRA DE XIULETS?

Enguany fa més d’una dècada que una exposició titulada “Catalunya terra d’acollida” va recórrer tretze comunitats autònomes espanyoles i més de trenta cinc ciutats. Més de tres centes mil persones la varen veure i prop d’un seixanta per cent de les mateixes varen afirmar haver millorat l’opinió que tenien interioritzada, respecte a Catalunya i els catalans, abans de la visita. L’enunciat de la comentada exposició ha fet fortuna amb el pas del temps i ha estat sovint en boca de polítics, analistes i conferenciants varis quan han intentat glosar els aspectes més bondadosos del país. I és cert, la societat catalana ha estat gairebé sempre una societat oberta als nouvinguts i també altament tolerant amb els diferents. Fora bo que així continués essent pels segles dels segles... Amén. Però també és cert que darrerament l’atmosfera del país s’ha enrarit. La crisi, l’atur, la manca de sensibilitat social de governs, bancs i administracions ha deixat anar una mena de vapor tòxic que ho enverina tot. Per acabar-ho d’adobar la corrupció i la manca de “savoir faire” d’alguna gent amb responsabilitats polítiques, mediàtiques i socials han fet la resta. Observin que un munt de paraules fora de to, i alguna que altra actitud prepotent, també han contribuït al malestar generalitzat. Potser és per tot plegat i per aquest aire enrarit i fètid que, inconscientment, hem decidit esdevenir una ‘terra de xiulets’ aparcant altres consideracions.

Aquí sembla que tothom xiula tothom. Ja sé que les expressions de rebuig, les escridassades i el soroll formen part dels rituals de la llibertat d’expressió. Són les armes que els humils empren per demanar allò que consideren just i els hi és negat. No serà un servidor de vostès qui vulgui limitar la sonoritat i la gresca del poble que viu enutjat. No. Res més lluny d’aquesta intenció. Potser precisament per això em rebel•lo contra la banalització del xiulet i l’escridassada com fa poc temps ho vaig fer respecte els símbols, les banderes o les analogies gratuïtes referides al nazisme.

Deia abans que aquí sembla que tothom xiula tothom, perquè xiular és de franc i no esdevé castigat penalment. Xiular no fa mal, diuen, malgrat que els seus efectes secundaris poden tenir conseqüències pernicioses. Repassem: aquí es xiula als Borbons al Liceu; a Artur Mas en l’entrega del trofeu Comte de Godó, a Montmeló i a la Universitat de Vic... Més? A l’ himne espanyol al campionat del món de natació, a Ramoncin al Camp Nou... També n’hi va haver per Puigcercós a Arenys de Munt, per Montilla i Duran... Al Barça al camp de L’Espanyol i al inrevés al camp del Barça... Uf! Un excés tot plegat.

Antoni Bassas te raó quan escriu i explica que xiular els himnes dels altres és de mala educació i conté un efecte bumerang. Sí, com també es un greuge cremar banderes, embrutar símbols o dir que algú és un pot de merda. Tot això és dinamita. Ho és perquè tot plegat origina una espiral que sabem on comença però no on pot acabar. Una espiral que només serveix per encabritar al personal fent-li vessar bilis i exabruptes. Explica la Viquipèdia que a algunes cultures del món sostenen que xiular porta mala sort o pot atreure esperits malignes. Esperem que no sigui veritat a casa nostra.

Serveix per quelcom xiular i xiular fins l’extenuació? Les dites i refranys del nostre país contenen un munt de saviesa popular obtinguda mitjançant experiències acumulades. Així els nostres avis a pagès, tot fixant-se en el costum que hi havia de xiular a l’hora d’abeurar els animals, en especial els rucs i mules que eren molt tossudes, deien:

“Ja pots xiular ja, que si l’ase no vol beure....”

Amb aquesta dita es referien irònicament a les persones molt tossudes sense indicis de voler canviar. D’aquestes, a les nostres elits, n’hi ha un fotimer. Mentre juguem a ser una ‘Terra de Xiulets’ ells romandran indiferents i nosaltres enfrontats. Al temps.