PER EXPLICAR LA HISTÒRIA COM CAL.....

UNA HISTÒRIA FETA A MIDA

Diré el pecat però no el pecador. No cal. Començo a estar una mica cansat de la manipulació de la història, de la atribució generosa d’accions heroiques a uns, del silenci malintencionat envers d’altres. D’un temps ençà assistim a una versió del passat que, al meu entendre, obvia moltes coses que van succeir. Sospito que volen fer-nos una història a mida. Ens volen acostumar a la lloa dels avantpassats de determinades formacions polítiques –sobre tot de les que encara son actives en el país- i a l’oblit d’altres que varen tenir un fort protagonisme però decaigueren. Sí, el criteri dels nous censors és el següent: les formacions i idees que a ulls d’avui no siguin ‘políticament correctes’ millor marginar-les. Aquesta discriminació es reflecteix sovint mitjançant un tractament exquisit, i reverencial, envers polítics i partits (permetin-me l’expressió) del establishment republicà burgès, i l’oblit dels altres. M’explicaré. El meu mal humor, diguem-ne històric, es va desfermar fa pocs dies quan, en el transcurs d’ una tertúlia/polèmica televisiva, un independentista de dretes va manipular sense rubor la figura i el pensament de Salvador Segui, El Noi del Sucre, per rebatre els seus contrincants. El fet no passa de l’anècdota però fa pensar. Si a més de la condemna al oblit, hi afegim una utilització sense escrúpols de persones i pensaments a anys llum, ideològicament parlant, la tergiversació del passat por esdevenir perversa. Davant situacions d’aquesta mena la ignorància és perillosa; el silenci, sovint, tendenciós i culpable.

De un temps ençà algunes publicacions, de pretesa divulgació històrica, posen l’accent només sobre personalitats polítiques i històriques ideològicament homologables amb d’altres d’actuals. Tan és així que sembla que en la vida d’aquest país només existeixin, per exemple, els esdeveniments del 1714, la política institucional de la Generalitat Republicana i el “pujolisme”. Error. Aquests ‘divulgadors’ ens volen amagar, per exemple, que el 19 de juliol de 1936 la rebel•lió militar va ser sufocada per la actuació decidida dels treballadors en armes organitzats en els seus sindicats de classe. Molts d’aquests ‘revisionistes’ han pretès o pretenen desdibuixar l’energia del proletariat català, tan a la reguarda com al front. Hom te la impressió que, per alguns, la lluita revolucionària dels obrers durant els inicis del segle XX es un destorb per la construcció del seu relat, per la seva justificació del present. Mentre en 1934 alguns, com el conseller de governació Josep Dencàs, fugien per les clavegueres de la Generalitat i marxaven a l’exili altres - com els Ascaso o Bonaventura Durruti- ja intuïen que la mort els esperava en combat defensant la legalitat republicana.

A cadascú el que li pertoca, d’acord. Però el silenci ordit davant determinades personalitats, sindicats i partits es força anòmal. Molts dels que avui gosen esmentar frívolament a ‘El Noi del Sucre’, Joan Peiró, Àngel Pestaña, Teresa Claramunt i , fins i tot a Pi Margall, haurien de pensar-s’ho dos cops abans de parlar. Tothom sap qui són els ‘amics’ del poble i qui no ho és tant. Sospitar sobre els silencis històrics comença a ser habitual en aquest país..