TERRASSA I LES AIGÜES

Un bon amic egarenc m’explica que el seu ajuntament està capficat en remunicipalitzar una pila de serveis, entre d’altres l’abastament d’aigua. Em demana opinió al respecte. Li dic que, entre d’altres serveis, aquests tipus d’iniciatives poden resultar positives; també li insinuo que, segons en quines circumstàncies, els efectes col·laterals d’una remunicipalització poden resultar nefastos per al ciutadà i socialment nefastos. Al meu col·lega li comento que algunes institucions europees suggereixen i encoratgen la col·laboració publicoprivada en clar contrast amb certs ajuntaments espanyols obsessionats amb el discurs de la remunicipalització. Un fenomen aquest que, a efectes pràctics, consisteix bàsicament en recuperar la prestació directa d’un servei enlloc de concertar la gestió amb l’empresa privada. Els experts adverteixen que les mesures remunicipalitzadores han d’aplicar-se quan la gestió del servei esdevé deficient i exigeix una gestió directa i correctora municipal. Avisen també que el fet d’assumir determinades competències no hauria de suposar un augment de la despesa en perjudici de les arques públiques. De tot això s’infereix que qualsevol municipi que es llanci a l’aventura recuperadora hauria de justificar -i demostrar- que la seva gestió serà de qualitat, més barata i eficient que no pas la concertada. No sigui cas que passi com A Corunya on el govern de les Marees va haver de desestimar, per raons de caire econòmic, la seva intenció de remunicipalitzar els serveis. Per cert, en aquests equips de govern tan de posats, algú s’ha posat a pensar en la quantia milionària de les indemnitzacions a pagar amb diners públics? Sospito que no. 

 No serà un servidor qui advoqui per un mètode de gestió o un altre. Aquesta decisió correspon a les administracions pertinents però, en el cas de Terrassa, no deixa de sorprendre’m la polèmica sobre la gestió de l’abastament d’aigua. En aquesta ciutat vallesana una empresa centenària com ho és la Mina de Terrassa –l’empresa en actiu més antiga d’Espanya- sembla condemnada a abandonar la seva tasca víctima de l’embranzida recuperadora i expropiatòria del consistori. I tot això malgrat que les seves tarifes són, en quart lloc, les més barates de tot Catalunya. O és que aquest fet i la qualitat del servei prestat no han de tenir-se en compte? En un intent de justificar i vertebrar el seu discurs, l’ajuntament esgrimeix un informe jurídic que sembla donar-los-hi la raó. Cerca arguments i legitimar el seu parer amb un informe de part. Quin cras error. Tots sabem que certs informes erren sempre en direcció dels qui els paga i aquest no hauria de ser una excepció. Qui paga, mana. 

 Vivim temps de desconcert i angoixa ideològica. Els consistoris del PSC, com el de Terrassa, històricament van ser pioners en l’art de la col·laboració entre allò que és públic i el privat. No hauria de perdre’s, ni de bon tros, aquesta tradició i l’alcalde Ballart hauria de reflexionar al respecte.

 Més d’un hauria de repassar la història i incorporar aprenentatges tant útils per a una bona gestió de la cosa pública. Deng Xiao Ping, aleshores líder màxim de la República Popular de la Xina, tenia clar el paper de l’economia de mercat quan afirmava que “sense un ambient estable res no s’assoleix, i tot allò que s’ha aconseguit es perdrà”. Sabies paraules les del dirigent xinès pronunciades en una trobada amb l’expresident estatunidenc George W. Bush. Per cert, el mateix que, el 1962, davant del secretariat del Partit Comunista, va pronunciar la famosa frase: “No importa que el gat sigui blanc o negre, l’important és que caci ratolins”. 

 L’important ara mateix a Terrassa és que l’aigua flueixi com ho ha fet fins avui: bona, neta i relativament barata... El meu amic sosté la tesi que si una cosa funciona no és de menester potinejar-la i molt menys seguint la moda.