Un Big Bang particular

Els catalans hem parit el nostre Big Bang polític particular. Com qui no vol la cosa, l’anunci d’unes bases d’acord estatutari han mogut estels, astres i asteroides. Tot gira vertiginosament amb molt de soroll i molta tinta. Tothom es posiciona cercant una òrbita que no col·lisioni, que permeti projectar llum i ser vist sense cremar la mirada del ciutadà. Duran s’empipa amb Mas, Carod ho fa amb gairebé tothom, Sevilla es retrata, Piqué busca signatures mentre Vidal Quadras torna a aparèixer en olor de multituds. I tot això es produeix sota l’escalf del gas –Natural, és clar- i la llum d’Endesa. Però, per si no en teníem prou amb aquest enrenou, calia adobar-lo amb especulacions de petita política. Així, alguns analistes de columna fixa han introduït nous elements a la radiografia catalana. Ara ja discuteixen i opinen sobre la conveniència, o no, d’un relleu a la candidatura de Maragall a la presidència de la Generalitat. Especulen també sobre un eventual avançament electoral, sobre els futurs pactes al govern d’Espanya... I, com és evident, hom pot acabar embafat de tanta política-ficció. Patim un excés d’autocontemplació, d’insatisfacció infundada. Em sembla perfecte que la gent opini amb llibertat, però convé puntualitzar les coses. I cal fer-ho per tal d’asserenar aquest nostre petit Big Bang català. Cal dotar-lo d’un cert ordre, d’harmonia. En aquest context pren sentit el contundent posicionament del PSC quan diu que l’elecció dels seus candidats depèn dels socialistes catalans i no del PSOE; quan afirma que la seva política d’aliances es decideix aquí i no allà... Ras i curt: que vol exercir sense intromissions la seva sobirania partidària. Encara correrà molta tinta al voltant de l’Estatut, però fóra bo abstenir-se d’obrir nous fronts per a la controvèrsia. Ah! I que cadascú trobi el seu paper en el nou cosmos català.

Article publicat al setmanari "Actual"