LA "PLATAFORMITIS"

Les nostres ciutats s’estan transformant a una velocitat de vertigen. Els fluxos migratoris, els canvis en els costums i hàbits dels ciutadans, les noves tecnologies i els efectes de la globalització es deixen sentir sobre el teixit associatiu i les seves pràctiques reivindicatives. Les associacions de veïns són el que són i no deixen de reflectir que quelcom ha canviat. Fa pocs dies deu plataformes ciutadanes de diferents tipus i temàtiques es manifestaven simultàniament a diferents indrets de Barcelona. Les reivindicacions o queixes dels veïns eren prou diverses malgrat tenir, com a denominador comú, l’objectiu d’arrencar de l’Ajuntament decisions, totes elles complexes. Què hi ha darrere de tot plegat? No gosaré mai afirmar que en el rerefons d’aquestes mobilitzacions hi ha la ment perversa d’un agitador professional que –arran de problemes sentits pel ciutadà- articula accions per erosionar la imatge del Consistori. No ho faré. Això seria amagar el cap sota l’ala i no comprendre la complexitat de les societats emergents i de les nostres ciutats. Però tampoc fóra convenient, fent gala d’una actitud omnicomprensiva, donar suport a les pretensions d’alguns veïns pel simple fet de ser reivindicacions sorgides arran de carrer. L’anomenada “cultura del no” és aquí. La història ens mostra que no totes les demandes ciutadanes estan impregnades, pel simple fet de ser populars, de criteris i objectius d’interès general. Una mobilització massiva i sentida per un col·lectiu ciutadà ha de ser escoltada pels gestors públics. D’acord; però el seguiment massiu d’una acció no en garanteix la bondat dels continguts.

Les administracions i els polítics tenen al seu davant el repte de saber discernir, però també l’obligació, si s’escau, d’aguantar el tipus.